“Tots imitem constantment”

La idea original, al voltant de la qual s’entronca aquesta història, és la d’una dona que està posseïda per l’esperit d’una altra dona. Després es va anar transformant en una pel·lícula de temàtica musical sobre una diva, feia temps que volia fer una pel·lícula sobre aquest tema. També m’interessava molt la relació del personatge d’Eva amb la seva filla [interpretada per Natalia de Molina]... Vaig començar a ficar-hi tot això, però la idea original és una història de fantasmes.

Sí, no és només una fan que col·lecciona discos, sinó que imita la persona a qui admira. La connotació és diferent. Tampoc és una fan que es faci fotos. És una fan imitadora, que vol assemblar-se a la imatge del que pensa que és Lila, el personatge de Najwa Nimri, i ho fa per escapar-se una mica d’un moment que està passant en la seva vida.

Sí, de bastanta gent. Recordo que quan era nen era molt fan de Tim Burton, m’encantava. Potser és de qui més fan he estat. Després, amb el pas dels anys, he admirat molta gent, i encara ara. Alguns tenen a veure amb el món de la creació i altres no, simplement els admiro com a persones.

Sí, he fet aquesta pel·lícula perquè m’interessen. La diva pop genera una imatge que entra a formar part de la cultura popular. Maria Callas ho va aconseguir, però era més sofisticada, i per a una cantant d’òpera resulta complicat. En canvi una Madonna, o Mina Mazzini, sí que les pots imitar perquè formen part de la cultura popular, tenen una projecció en tots els estrats socials que la diva de l’òpera no té.

Jo crec que sí. Tots imitem molta gent, de manera conscient o inconscient. Jo faig cinema perquè suposo que admirava algú que en feia i em vaig voler convertir en algú semblant a ell. Imitem els nostres pares, els nostres amics, la gent amb qui vivim i ens relacionem... La imitació ens envolta, i construïm la nostra identitat sobre la base d’imitacions, tots imitem constantment. La vocació neix perquè imitem algú.

És clar, en tot això hi ha una escletxa que és on apareixem nosaltres. Per què evolucionem? Per què no estem igual que fa 500 anys? Perquè apareixen individus que inventen coses, modifiquen les coses anteriors i d’aquests canvis sorgeix el nou. Però gairebé sempre inventem basant-nos en alguna cosa que hi ha hagut abans. Crec més en la modificació de les coses que en la invenció a partir del no-res. El genuí, el que ens converteix en el que som, és aquest petit canvi que modifica el resultat de la còpia.

Jo hi veig quelcom de terrorífic i tendre, al personatge de Natalia. M’interessava que fos un obstacle en el camí de la mare de convertir-se en cantant, que li provoqués aquesta frustració, aquest enquistament d’algú que t’estima, però que provoca una espiral que no saps com ha començat ni com parar-la. Em sembla interessant això que algú que t’estima molt sigui el responsable de la teva frustració. El conflicte provoca una relació tensa entre elles. Tot neix d’un per què: per què violeta no va poder ser cantant? Hi ha molts motius, la pel·lícula no ho verbalitza, però em sembla una paradoxa que no sigui per falta de talent o pel físic, sinó per la relació amb la seva filla, que algú que t’estima sigui el responsable del teu fracàs.