Furgar en la part més fosca de l’ànima

Projecte Ingenu serveix un quadre desolador, sense un bri d’esperança. Potser per això, les interpretacions fugen de l’empatia amb el públic. No poden fer de mirall realista. Sí que projecten la part més fosca de l’ànima. Projecte Ingenu creix i construeix el seu llenguatge, amb la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart i l’espai escènic sempre suggeridor de La Closca. I un punt de vista insubornable de la direcció de Marc Chornet. Els actors, fidels i compromesos amb aquesta manera de treballar, són un reflex d’autenticitat i generositat. Des de la lletjor i la foscor d’aquest món de Mefistòfil, el de Faust, ressona preciosa la cançó de Margarideta, lleva’t de matí. Tan ingènua i transparent com vulnerable i víctima dels pitjors pensaments de l’ànima.

La companyia ha essencialitat el seu llenguatge. Va descartant el que és més obvi i apostant pel que és més suggeridor. Atrevint-se a entrar en paratges desconeguts. Amb la certesa que, en el seu procés d’assajos, trobaran camins per arribar al conflicte des d’un punt de vista nou. Ho van fer amb el Romeu i Julieta. I amb Yerma. Sempre amb un espai que es transforma. També amb un envoltant Vaig ser Pròsper. Ara s’atreveixen a abordar una dramatúrgia fosca, la de l’home que es ven l’ànima avorrit de la seva vida sense brou. Es llença al costat més bèstia i pecaminós de la vida i només perd l’aposta quan troba plaer en un quadre que degrada tant la víctima com el mateix botxí.

Al Teatre Akadèmia han construït dos espais. El del darrere és el real. Més aviat solitari, fosc, aïllat, en què només es comunica a través de xarxes socials. Al davant hi ha el camp inabastable de la imaginació, de la perversió, duta a l’extrem. Del malson.