Pròxim capítol: 86. Una festa veneciana (Estany, Puigcerdà)
A cops de sabre
El 19 d’agost del 1916, alguns joves oficials de l’exèrcit aquarterat de Girona acaben provocant una autèntica batalla campal a la Rambla i el pont de Pedra
L’incident, que provocarà un agre debat en el ple de l’Ajuntament, posa de manifest les contínues tensions entre militars i civils que es produeixen a principi del segle XX
D es de fa mesos, la ciutat de Girona viu trasbalsada per les tensions que es produeixen entre militars i civils. Segons una memòria redactada per l’Ajuntament, les primeres topades es produeixen en algunes “diversions públiques [...] que van ser pertorbades en diverses ocasions per actituds incorrectes d’oficials de l’exèrcit” i s’incrementen “amb la incorporació de nous oficials” a aquella guarnició, que provoquen “una sèrie d’escandalosos actes de llibertinatge comesos a diferents hores i en diversos llocs”. De fet, el dia abans de la batalla campal que culmina aquesta escalada de tensió, una publicació informa d’una primera topada al mateix indret, si bé sense citar els protagonistes ni els motius.
Finalment, la tarda del dissabte 19 d’agost, la topada deriva en una autèntica batalla campal. Mentre molts veïns ballen tranquil·lament sardanes a la Rambla, es produeix un primer enfrontament al bell mig del pont de Pedra, aleshores dedicat a Isabel II, entre un grup de civils i un altre d’oficials de la darrera promoció de l’exèrcit. Segons la crònica oficial de l’Ajuntament, de cop i volta van aparèixer “uns individus i coneguts [...] i amb els oficials de referència hi havia en gran nombre sergents amb el sabre desembeinat, assistents vestits de paisà i altres militars de diversa graduació que, en diverses maneres, van coadjuvar a la vergonyosa agressió”. No queden clars els motius d’aquesta “vergonyosa agressió”, però, segons la mateixa font, els militars van començar a proferir insults i frases altisonants contra els ciutadans i, en pocs segons, van passar de l’insult verbal al cop de sabre.
La gent es concentra en senyal de protesta al davant del govern civil i, de retorn, es passa de la topada a la guerra oberta. Poca estona després, la Rambla es converteix en un camp de batalla on les taules i cadires volen sense treva. Els punys i el mobiliari urbà no seran les úniques armes que s’utilitzaran. Diversos oficials, alguns vestits de paisà, “disparaven les seves pistoles i clavaven garrotades, mentre un grup de sergents arremetia a cops de sabre i per part del públic es repel·lia l’agressió utilitzant les cadires i el servei dels cafès com a únics elements de defensa”. Bona part dels comerços es veuen obligats a tancar de forma precipitada i molts veïns cerquen refugi allà on poden, esporuguits per la batalla campal.
La intervenció de les autoritats locals i la presència de la Guàrdia Civil aconseguirà apaivagar els ànims. Fins a les tres de la matinada, alguns regidors es dediquen a parlamentar amb el governador militar. Mentrestant, a l’exterior de la casa consistorial, grups de veïns es concentren reclamant un càstig exemplar. L’endemà, l’alcalde accidental impulsa un ban en què expressa el compromís de “vetllar perquè siguin depurats els fets i exigides les responsabilitats” i demana als ciutadans que es comportin “amb tota la prudència i el bon seny de la gent catalana”. Durant dies, els comerços romanen tancats i el sometent ronda permanentment. Dos dies després dels fets, el ple de l’Ajuntament es reuneix en sessió extraordinària. En aquell moment, la premsa ja ha donat a conèixer al balanç de la topada, amb vuit ferits entre els civils, de què algun amb un fèmur fracturat o amb vidres incrustats a l’ull. Mentrestant, a la plaça del Vi, els ciutadans es tornen a concentrar per tal de seguir les deliberacions dels regidors.
Els fets del 19 de juliol, tal com seran coneguts a partir d’aleshores, faran vessar litres i litres de tinta a la premsa local i estatal, amb un munt de cartes i telegrames d’associacions i partits adreçats al majordom major del Palau, al ministre de la Guerra i al governador militar en què es reclama la destitució de les autoritats militars i el trasllat del regiment d’Àsia. També hi ha haurà, com El Ejército Español, qui defensarà els militars i els presentarà com a víctimes d’un “assetjament ciutadà”.
Alguns dies després, el tema fins i tot arribarà al Congrés. El ministre de la Governació atribuirà l’enrenou a una qüestió de faldilles i remarcarà que “en llocs on hi ha guarnició nombrosa, el diable de l’amor campa solt i produeix antagonismes i dissensions entre les forces militars i l’element civil”. Per la seva banda, el ministre de la Guerra intentarà treure ferro a la qüestió i proclamarà: “Això sol acabar, al cap d’un cert temps, amb els uns i els altres bevent una copa de xampany i fent-se una abraçada”. El problema de tot plegat serà la tebiesa de les autoritats, que es limitarà al trasllat de dos significats oficials.