Amb i sense Pina
La ballarina Cristiana Morganti presenta al Temporada Alta una coreografia en què expressa la seva relació misteriosa amb la coreògrafa Pina Bausch
Des del 1993, Cristiana Morganti va formar part de la companyia de Tanztheater Wuppertal. De la coreògrafa Pina Bausch (1940-2009) diu que “no tenia un mètode, però sí potser uns costums”. Arran de la seva mort va construir una mena de conferència ballada per narrar la relació una mica misteriosa amb Pina Bausch. Perquè ella era molt hermètica a l’hora de raonar el perquè de la coreografia, tot i que podia tenir una rigorosa mirada sobre el com s’executava. Moving with Pina és un petit mapa que traça algunes claus d’una ballarina i coreògrafa que va bastir una nova pàgina de la dansa del segle XX apropant-la a una certa teatralitat, a partir de les emocions que movien els ballarins. L’obra, estrenada el 2012, es podrà veure només aquest vespre (20.30 h) al Teatre de Salt, després que el festival de tardor de Catalunya intentés programar la producció des de, pràcticament, la seva estrena.
Morganti ataca alguns dels punts de creacions de Bausch reproduint fragments d’algunes coreografies i completant-les amb alguna explicació. Per exemple, s’inspira en Legend of chastity (Llegenda de castedat), del 1979, per donar una idea de composició coreogràfica. O Água (2001), per endinsar-se en com fer un solo per a Pina. La celebrada Le Sacre du printemps (Consagració de la primavera), del 1975, serveix per expressar com emergeix el moviment a partir de l’emoció. O, des de Kontakthof (1978) matisa sobre la gestualitat.
Si Pina Bausch els donava petites frases de moviment perquè construïssin l’escena, als anys noranta, a partir del 2000 només il·lustra la situació i dona un temps limitat a l’intèrpret perquè hi trobi un camí. Bausch era la que triava el moviment final. Tot quedava escrit, en una mena de bíblia. Al principi, amb una llibreta a mà de la mateixa Pina, que detallava una mena de story board, i que, llegit ara, es veu en què posava l’ull i l’atenció la coreògrafa. Més endavant, eren les assessores les que ho apuntaven tot i els mateixos intèrprets perquè un procés de creació podia estendre’s durant vuit mesos, amb parèntesis per diverses gires.
El llegat de Pina Bausch
La fundació ha necessitat quatre anys per reordenar-se, després de la mort de Pina, massa sobtada. Ara ja hi ha un projecte concret per protegir el seu llegat a través de Wuppertal, en un espai que serà centre de creació, teatre, companyia i arxiu, i promourà la figura de Pina. La fundació va demanar que no es representés aquesta peça durant uns anys, mentre es reordenava. I és que, per a Morganti, a la mort de Pina massa gent va voler parlar sobre ella, mentre els ballarins de la companyia quedaven muts, aclaparats. Per això ella va necessitar muntar Moving with Pina (de manera similar a com la mateixa Pina Bausch li havia recomanat enfrontar-se a una master class per parlar del seu treball en la companyia, ballant fragments de Le Sacre du printemps).
Avui, Morganti fa cinc anys que s’ha desvinculat de la companyia (com més de la meitat dels seus companys). Hi manté contacte. I confia que els més joves protegeixin i renovin les coreografies de Pina Bausch. Tot i percebre la dificultat de poder emular el com es ballava però sense tenir el perquè, que mai Pina els el va donar, estranyament hermètica.