Art clàssica

La contradicció resulta d'una absoluta contrarietat quan apareix en un espai on no se l'espera, posem pel cas, en una crítica. Aquest fet, avui irremeiable, em porta a la paradoxal Electra, la perfecta i colpidora tragèdia de Sòfocles, estrenada a l'eufòric Partenó dels catalans.

La versió que ofereix Broggi conté encerts i absurds, i no sé, exactament, quins desconcerten més al públic, que, situat a quatre bandes, resta pendent d'un espai central que representa una mena de pati o jardí empedrat, just davant el palau, a Micenes, on un altíssim xiprer i una espigada, llarga i absurda figura femenina de Giacometti conformen un emplaçament que transpira una pau enllosada i pesant, indret per asseure's en un bloc de pedra, contemplar la vida dels ocells i oir el brollar de l'aigua. L'indret i l'atmosfera creada marquen la monodia del tempo de l'obra. I crec que, aquí, Broggi ha comprès a la perfecció l'art clàssica de Sòfocles, feta de serenitat i del meravellós equilibri de la simple bellesa. Trobo estupend l'aire fantasmagòric i les analogies hamletianes mesurades, que evoquen el caràcter obsessiu de la ultratjada Electra. Però també hi apareix el desmèrit més absurd: l'irritant so d'una guitarreta pedrejant els diàlegs o la gratuïtat d'un aiguabarreig de músiques com, per exemple, la banda sonora de Pat Garret and Billy the Kid, composta per Dylan o l'emulació insolent a Toti Soler i Ovidi..., i encara va, què hi pinta la descomunal escultura de Giacometti? Si de cas, cegar una mica més el públic que, situat a quatre bandes, perd les fesomies dels actors. A què ve tota aquesta impostura de la distracció? És la por del director que el seu públic s'abstregui o badalli?

La resta, el que importa més, el treball dels actors, el moviment escènic, el transmetre l'autèntica emoció d'uns fets, el mostrar la veracitat tràgica del genial poeta és francament notable, un treball magnífic. En aquest sentit és el millor que he vist d'aquest director. És cert que la dicció pot millorar i que Orestes, potser, no està a l'altura dels fets; incomprensiblement, parla en un to més baix que la resta. Però és que l'excepcional treball de les actrius permet qualsevol mena de trenc. Anna Güell, Mar Ulldemolins i Mercè Anglès es desdoblen a la perfecció, vesteixen els seus personatges amb naturalitat, no hi ha confusió, desprenen l'amidament just que mana el text exquisit. Clara Segura broda una Electra torbadorament íntima, que vessa emocions en abundància en un desplegament prodigiós de registres, es buida a escena matisant l'interior sensacional d'un estat vital que es balanceja entre l'odi, l'espera i el retrobament. Espectacle de fantasia, d'escenes brillants i belles, amb troballes impossibles d'oblidar. Si és cert que a tothom li agrada de complaure's en el que és bo, no la deixeu perdre.