Un gran abocador

Marc Capdevila (Vic, 1966) ha conreat la narrativa breu i el 2007 va guanyar el premi Sebastià Juan Arbó amb Aigua pudenta, una novel·la de postguerra ambientada a Tona, el poble on viu des de fa anys. Altres títols seus són La Querosenca, La bíblia de pedra i El jaç del faquir. A més, és guionista de la websèrie Solisombra i de documentals com ara Els búnquers de Franco i Manén, el geni oblidat. I va estrenar l’obra teatral Freda, gairebé glaçada.

No es considera un autor de novel·la històrica, però és un dels gèneres que més ha utilitzat, tot i que L’observador de núvols (Angle), obra amb què va guanyar el darrer premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler, no en té res, d’històrica. És una novel·la riu de 300 pàgines en què un jove de 17 anys, el Jeici, manté una conversa aparent, que de fet és un monòleg, en què aboca bona part de la indiferència i ràbia que sent cap a la societat.

“Volia fer una cosa una mica diferent del que havia fet fins ara, que sempre m’acabava sortint novel·la històrica. Aquest cop volia fer una trama actual i que fos una mica gamberra, agressiva, transgressora... Per fer soroll i que se’n parlés. Aquesta era la idea latent i un dia, rellegint El guardià en el camp de sègol, vaig pensar que cada generació té els seus adolescents rebels o desorientats que es pensen que saben què és el món i com se l’ha d’atacar. Vaig voler mostrar com seria el protagonista de Salinger si visqués avui. Salvant les distàncies”, explica.

Bona part del registre oral i dels referents culturals són d’algú més de 50 anys que no de 18. Capdevila ho justifica afirmant que és un noi molt culte. “Aquest és l’aspecte que més em preocupava quan vaig escriure la novel·la. Volia fer un adolescent friqui, d’aquests que no surten de casa, que en japonès en diuen hikikomori, i aquesta mena de gent s’acaben convertint en autèntics erudits en temes concrets. La majoria en xarxes socials, videojocs... I el Jeici ho és en cinema. Es passa el dia mirant pel·lícules i llegint una mica. Hi ha referents que poden semblar que no encaixen, però, si ets cinèfil, és inevitable passar per una sèrie de clàssics”, afirma.

“Quan l’escrivia, pensava que el Jeici li cauria malament a tothom. El que passa és que, a mesura que avança la trama, es va veient que, en el fons, aquesta aparent seguretat que té respecte a la vida i el menyspreu que té per tot és una màscara que es posen la majoria d’adolescents, que en el fons tenen moltes inseguretats. A mesura que es va obrint amb la seva interlocutora, vas veient que és un pobre infeliç que busca referents emocionals i sentimentals de tota mena.”

El protagonista és un jove de família benestant de Gavà que és enviat a Detroit –“perquè és la ciutat més decadent del món”, assegura Capdevila– amb l’excusa d’aprendre anglès. Allà es relacionarà amb un grup que crema cases i uns observadors de núvols. En tornar, haurà de fer un voluntariat social i entrarà en contacte amb un home de gairebé cent anys, en Manuel, que va sobreviure al camp de Mauthausen i que el posarà a lloc, el farà madurar i li mostrarà el camí de l’amor amb la Deli, una noia amb un caràcter antagònic al del Jeici.

Tot això, perbocat entre desenes de reflexions i d’anar d’una cosa a l’altra. “A mi el món actual no m’agrada gaire. Ja no és només el que passa aquí a Catalunya. Quan jo era jove, tenia la sensació de seguretat, de certesa que tot anava a millor, la civilització progressava, cada dia es guanyava alguna cosa... Ara, em fa l’efecte que hi ha una certa involució. Veig molta hipocresia i molta falsedat. I tinc un cert desencís, una certa ràbia que he canalitzat a través del Jeici”, confessa Marc Capdevila.