Paul Weller a l'Alcúdia

Fa 13 anys, Òscar Briz era un noi que va marxar a Austràlia sense saber per què i es va veure enrolat com a guitarrista en una banda d'indie-rock anomenada The Whitlams. Va tornar a l'Alcúdia, convençut que el rock i el punk que havien marcat els seus primers anys dins el món musical no havien estat debades. No ha renegat mai d'aquella època, encara que ara sigui més un cantautor de tall anglosaxó, com, salvant les distàncies, Paul Weller, Jamie Cullum o Rufus Wainwright, que no pas un rocker de pedra picada. El seu posat, les melodies, allunyen la seva imatge del que aquí entenem per cantautor. No fa discursos i es troba més a prop del pop que no pas de Raimon, posem per cas.

Ha publicat tres discos en solitari i sempre ha gaudit del fervor de la crítica, tot i no acabar despuntant entre el públic. Tot acaba arribant, tanmateix. Ara acaba de treure un àlbum cabareter amb Cristina Blasco, Hotel Paraíso. Per tancar el Festival Barnasants, explotarà el seu disc anterior, Asincronia. que agrada més com més l'escoltes. L'aposta del certamen barceloní de dir adéu a la quinzena edició a València i amb Òscar Briz prova que Barnasants vol saba nova, i que creu que els límits de la cançó són força amples. Felicitats.