Els robots tenen ombra?

Si el pintor el Bosch va somiar en el més enllà al tríptic d’El jardí de les delícies (on es podia veure la creació i també l’infern), aquesta producció que va rebre el premi Quim Masó 2017 procura imaginar quin és el futur pròxim de la humanitat. Els robots són l’evolució darwiniana de l’espècie? Imaginar és una de les grans aptituds de la humanitat. Marc Artigau i Raimon Molins van voler construir una aventura de ciència-ficció, que és l’espai de major llibertat creativa. Han creat un espai net, buit, de línia clara. És una peça amb molt pocs elements que la facin complexa escènicament (a ulls de l’espectador). I que proven d’aprofitar l’espai fins a l’extrem. El director utilitza un format similar a Litoral: els cubs, que es mouen, permeten construir diferents espais i situacions. La presentació dels personatges és molt franca, sense massa intriga. S’endevina ràpidament la situació, que diverteix per la ingenuïtat d’un robot amb una immensa capacitat de memòria i deducció. L’actriu Clàudia Riera construeix un ésser molt neutre, amb un to, un moviment i una mirada submisos. Segurament, hi ha algunes projeccions dels personatges que han quedat massa amagades. El robot aprendrà mai a estimar? A desitjar? Tindrà vida pròpia? Podem imaginar una revolució com la que pronosticava Asimov? Serà capaç de rebel·lar-se contra l’ordre de desconnectar-se del seu propietari?

Marc Artigau ha simplificat molt la volada del text. Sense l’èpica de Caïm i Abel, que també abordava personatges bíblics traslladant-los a l’avui, mostra una relació que, tot i ser d’un futur avui desconegut, coincideix molt amb el comportament dels humans del segle XXI.

El mirall d’El jardí de les delícies, tan inabastable, apareix massa esquemàtic. Es converteix en una mena de pòrtic del que anirà succeint a l’escena. Poc més. Però, com ja insinuava el Bosch fa segles, ni tan sols al paradís la felicitat és plena, tot apareix pervertit, sense uns valors de societat compartida. Segurament, cabria la transformació dels personatges reals amb projeccions surrealistes d’animals impossibles. Però això, és cert, podria reduir el plantejament escènic realista, obligant-los a fer quadrar actitud amb projeccions (en un camí similar als de 1927 com aquell Golem). Els excessos i la indiferència cap al comportament incorrecte només poden portar a l’infern. També succeeix entre l’Alba (Montse Guallar, molt enèrgica, enamorant-se del robot com si fos una filla) i l’Home (Lluís Marco, turmentat pels seus pensaments, desitjós de no sucumbir a la modernitat de la intel·ligència artificial), que no són capaços d’explicar-se, d’estimar-se, de conviure. J, el robot, certificarà que la seva relació humana trontollava. Que si ell vol gaudir de la decadència de la vellesa, la protagonista vol emmirallar-se en el seu passat i recordar els sentiments que cap cercador de Google serà capaç de transformar en un algoritme fiable.

La producció, que farà temporada en breu al TNC, té temps per lligar millor els canvis d’escenes. Faria bé d’incidir en les projeccions d’aquesta línia clara traçada a l’infinit. Com un bon edifici futurista com el de Van der Rohe. La part interessant de la ciència-ficció no és crear robots i electrodomèstics que ho facin tot més fàcil, sinó tenir un punt de vista nou des d’on posar la lupa en el comportament humà d’avui. I aquí, Alba (o el jardí de les delícies) l’encerta plenament. I en això es reconeix la trajectòria de Molins i Artigau.