Riure és l’última sortida

Joel Joan i Héctor Claramunt, han desenvolupat un artefacte teatral rodó, que juga amb els tòpics de l’humor gore i de les relacions de parelles (un pou sense fons per a l’escena i el cinema). El teatre beu i puja a escena allò que es viu al carrer. Com Harold Pinter, que imaginava les seves obres com fragments de converses robades a la taula veïna d’un restaurant. L’humor necessita el gir per generar la sorpresa i el riure. El thriller necessita el gir i la sorpresa per crear la tensió dramàtica. Són, doncs, dues cosines germanes que combinen molt bé i que, en aquest treball entre naturalista i fantasiós, combreguen a favor del públic.

Un amic d’una parella vol presentar la seva xicota. En comptes de triar un restaurant, decideix convocar-los a un escape room, un espai en què el repte per aconseguir sortir indemne del joc posa els participants en una tensa competitivitat i esclaten els jo més amagats, els més egoistes. En Rai (Oriol Vila) és un director cregut que forma parella al cine i a la vida amb la Vicky (Àgata Roca). Són, aparentment una parella d’èxit. D’una altra banda, hi ha l’Edu (Joel Joan), un xicot més aviat gris i que, ara, per fi, ha trobat una noia que li ha fet revisar tot el seu passat i present. Per últim, la Marina (Paula Vives) és la noia intel·ligent i de forts principis, que estima l’Edu i a qui li fa molta mandra haver de quedar amb els amics íntims de la infància. I, ja d’entrada, han de procurar evitar parlar de política.

A l’Escape room en qüestió, hi ha més sorpreses de les que es poden imaginar en un joc de rol qualsevol. Perquè els personatges, que el públic ja veu de quin peu van coixos abans d’entrar a la cambra, es troben en situacions divertidament compromeses. El seu patiment és humor fresc per a la platea. Perquè són un patètic mirall del carrer. Pateixen el seu drama de la forma més divertida que pot servir al públic.

El joc d’escapada en viu en qüestió és un controvertit escenari que recorda la sala d’operacions i experimentacions nazis. Es pot fer broma de les víctimes dels camps d’extermini? No si es ridiculitza o es nega aquest crim de la humanitat. Però Charles Chaplin (per citar un exemple) també feia escarni de Hitler a El gran dictador i no sembla que això fos titllat d’irreverent. Sense anar més lluny, Joel Joan va protagonitzar en aquesta mateixa sala la comèdia de bulevard El nom, en què ironitzava sobre el Führer. I l’actor també ha demostrat notable sensibilitat per les víctimes nazis en el dolorós monòleg (impensable per als teleespectadors de Plats bruts o de Porca misèria) Jo soc la meva dona (Villarroel, 2008).