La bellesa de la mort

“La mort és un motor narratiu de primer ordre”, explica Joan Marimón, autor del llibre Muertes creativas en el cine, que acaba d’editar la Universitat de Barcelona. “Estàs molt atent quan el personatge posa en perill la seva vida, o quan moren els seus amics –hi afegeix–. Totes les arts narratives tenen la mort i el perill de mort com a motor de molts gèneres: el thriller, les aventures, el melodrama... No tant la comèdia, òbviament.”

Director de la pel·lícula Pactar amb el gat (2007), guionista i autor d’altres llibres de teoria de cinematogràfica, Joan Marimon és també professor de l’Escac i, fa vint anys, en aquest centre, va descobrir la fascinació que exerceix la mort en el cinema: “La classe començava a les vuit, i em vaig adonar que si posava escenes de morts creatives al principi de la classe, la gent no feia tard. Va ser casual, vaig anar veient que la cosa anava així. Era l’època del VHS, no es podia aconseguir tot tan fàcilment com ara.” Des de llavors, ha estat treballant en aquest llibre, en paral·lel a altres projectes, i fa poc ha publicat Muertes creativas en el cine, un volum de 485 pàgines en què teoritza sobre la tipologia, funció i importància de la mort en el cinema. Alguns cineastes (els Lumière, Ingmar Bergman i Alfred Hitchcock) i un estudi, Walt Disney, es mereixen un capítol a part.

“Per què ens fascina la mort?”, preguntem a l’autor. “Vulguem o no, tota la nostra vida està enfocada al terror pel pas del temps, l’envelliment i la mort. Podem dissimular o no pensar-hi, però és així, i les arts narratives ho aprofiten molt. Com diu un pintor que surt a El setè segell, interessa molt més una calavera que una dona nua.”

El cas és que ens interessa, però no ens agrada gens que mori l’heroi. “Com que és molt difícil de fer empassar, la mort del personatge principal està lligada moltes vegades a la resurrecció, ja sigui física, com ara Jesucrist, Blancaneu, Pinotxo, Matrix..., o per l’herència que deixa a la parella, la família o la comunitat.” Com que tampoc ens empassaríem gaires resurreccions, hi ha altres estratègies: “Quan no hi ha alternativa, la manera de neutralitzar-ho és rodar la mort de manera molt bella, com a Mort a Venècia, d’una manera molt poètica o fins i tot idíl·lica.”

Una altra estratègia són el que anomena “les figures de renaixement”, com ara la parella que se’n va cap a un paratge de gran bellesa, assolellat si és possible, o el flaix a blanc, que, d’una manera simbòlica, et dona a entendre que hi ha un més enllà. A la sèrie A dos metros bajo tierra totes les morts acaben amb un flaix a blanc.”

El llibre comenta escenes de més de 250 pel·lícules. Joan Marimón cita diverses vegades en l’entrevista El setè segell (1957), d’Ingmar Bergman. El llibre “està dedicat a Miquel Porter i Moix i en concret, a una seqüència” que els va passar moltes vegades “de la mort de l’avi Semyon a La tierra [1930], d’Aleksandr Dovzhenko”: “És la mort més bella i idíl·lica que he vist mai al cinema.. Comença amb l’avi estirat davant de tota la família i mor d’una manera molt relaxada i natural.”

Marimón també destaca les escenes de mort de Percy a Campanades a mitjanit (1965), d’Orson Welles; de Pat Garrett i Billy el Nen (1973), de Sam Peckinpah; de Robin i Marian (1976), de Richard Lester; de la mort de Roy (Rutger Hauer) a Blade Runner (1982), de Ridley Scott, que apareix en totes les antologies de les millors morts al cinema; d’Amantes (1991), de Vicente Aranda, i de la trilogia d’El padrí, de Francis Ford Coppola. “Els cineastes ambiciosos busquen les morts més creatives. Coppola, en les tres parts d’El padrí, mostra moltes morts i totes són diferents i molt elaborades.”