Fe que mou països

“Som exactament qui som en aquests moments gràcies a personatges com ell”, diu Anastasi Rinos (Barcelona, 1949), director del documental Miquel Porter i Moix. La república de la llibertat i el bon humor, que s’emet aquesta nit (Canal 33, 22.10 h). Membre dels Setze Jutges, catedràtic i col·leccionista de cinema, pedagog a la Universitat de Barcelona, fundador de Teatre Viu... Totes aquestes facetes i moltes més tenia Miquel Porter i Moix (1930-2004), home mogut per una fe i energia inesgotables, que és retratat en aquest documental de 55 minuts rodat a la Universitat de Barcelona en què apareixen més de 40 persones que van aprendre d’ell: Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Agustí Villaronga, Isona Passola, Rosa Vergés, Miquel de Palol, Vicenç Altaió, Josep Lluís Carod-Rovira...

“Bàsicament era una persona amb una gran potència interior i unes grans ganes de fer coses, amb unes idees molt clares de país, de què cal que tingui –diu Anastasi Rinos en una entrevista a El Punt Avui–. Això li donava una força interior que li va permetre cantar sense ser cantant, fer teatre sense ser actor, ser historiador i mestre... En aquest sentit, se’l pot equiparar amb un home del renaixement. Tocava molts pals i amb força coneixement de tots.”

“Més que pel coneixement, destaca l’energia interna, el foc intern” que el movien, diu Anastasi Rinos. Diversos membres de la seva família apareixen també al film, i el seu net Tariq Porter n’és coguionista, juntament amb el director. Molts testimonis del documental destaquen l’amor com a força motriu de la seva vida: “Ell ho diu molt bé, a la part final de la pel·lícula: amor per la cultura, amor per la gent, pels alumnes, vistos com a persones individuals... Per a ell el més important era l’amor, tothom que el va conèixer ho diu. I era un amor polifacètic, que es dividia entre l’amor al seu país, la seva família, la seva gent i el cinema.”Anastasi Rinos va conèixer personalment Miquel Porter i li tenia una estima especial. “Era difícil no posicionar-se en el documental”, reconeix. Però el projecte va néixer de la família Porter, que va proposar fer un documental al productor, Paco Poch, de Mallerich Films, i va tenir un paper actiu en el projecte. “Tariq Porter és el seu net, surt a la pel·lícula i és el coguionista juntament amb mi, hi té una presència important com a guionista.”El documental s’articula a partir de diàlegs sobre Miquel Porter i Moix de petits grups de personatges, que han estat reunits en diferents espais de l’edifici central de la Universitat de Barcelona, a la plaça Universitat. “He muntat molts documentals en la meva vida, més dels que he dirigit, i sempre he intentat que la línia entre documental i ficció no fos molt visible, apropar-lo a la ficció, vendre el documental de manera atractiva per al públic”, diu el director. Amb Anna Maria Moix, a qui també va dedicar un documental, “totes les trobades es produïen dalt d’un escenari teatral”, i en aquest cas ha fet el mateix, “perquè estava cansat de documentals en què permanentment estàs viatjant a casa de la gent, el background va canviant constantment, i volia uniformitzar-lo”. Per a aquest projecte, “la Universitat de Barcelona era el background idoni, és on Miquel Porter va desenvolupar una de les seves activitats”. El subtítol prové d’una frase que deia justament allà: “Sembla ser que ho deia a la universitat per rebre els alumnes: «Benvinguts a la República de la Llibertat i el Bon Humor.»”Anastasi Rinos reivindica el llegat de Miquel Porter i Moix, que dona nom al premi d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català: “La funció dels documentals i testimonis que s’estan enregistrant per a la posteritat, propiciats per TV3, és explicar que hi ha hagut gent abans de nosaltres desconeguda per molta gent jove d’entre 15 i 35 anys.” La intenció és “donar-los valor, dir que aquesta gent ha existit i vosaltres sou una mica els seus fills”. “Miquel Porter ha marcat l’esdevenir en el món de la música, en el món del cinema..., i ha contribuït a la normalització d’un país”, conclou.