Crítica
teatre
Història d’una insubmissió
En començar Mili KK, la nova aportació al Teatre Verbatim (teatre documental que reprodueix el testimoni de persones sobre uns determinats fets reals) de Microhistòria Produccions i La Planeta presentada dins de Temporada Alta, l’actor Alberto Lozano representa la declaració que Pepe Béunza, el primer objector de consciència de l’Estat espanyol per motius polítics, i no religiosos com els dels testimonis de Jehovà, va fer davant del consell de guerra que va jutjar-lo el 23 d’abril del 1971. És una declaració pacifista d’un humanisme commovedor. Béunza continua fent-se present a través de la seva experiència a les presons franquistes i la seva perseverança en l’objecció de consciència, que va fer-se col·lectiva i relacionada amb activitats socials i polítiques.
Pepe Béunza és pràcticament l’únic testimoni prou singularitzat amb el qual, concedint-se-li temps, es perfila un personatge a Mili KK. La resta configura la història d’una insubmissió, que acaba amb la supressió de la mili obligatòria declarada paradoxalment per Federico Trillo, a través de multitud de veus transmeses per tres actors (a més de Lozano, Francesc Cuéllar i Rafa Delacroix) en permanent metamorfosi i una enginyeria dramatúrgica posada en escena per Marc Angelet. S’ha de reconèixer el treball pel que fa a la documentació, però hi ha una fragmentació i una acumulació de situacions amb les quals a vegades potser es perd la força del testimoni inicial. Tanmateix, aquesta història d’una desobediència civil ressona poderosament en el present i recorda els mecanismes repressius que conculquen els sistemes democràtics: encara més quan es construeixen sobre el terreny d’una dictadura militar.