El pensament sensat

L’any 1926 Josep Maria Capdevila va publicar a Barcino, a la mateixa col·lecció on Pompeu Fabra havia divulgat la seva Ortografia catalana, un dels seus llibres segurament menys vistosos però que aviat es va fer enormement popular: Com s’ha d’escriure una carta en català, amb epíleg de Joaquim Ruyra. Comparat amb els seus assajos sobre literatura, estètica o filosofia, aquest petit manual d’estil no sembla més que un encàrrec de compromís, i en canvi hi ha alguns dels trets més rellevants de Capdevila: l’acompanyament dels clàssics, la claredat d’exposició i la irrenunciable connexió de qualsevol activitat intel·lectual amb la vida. “L’estil té una meravellosa correspondència amb la claredat de pensament”, hi suggeria, i entremig es remetia a Gustave Lanson per afirmar que el gènere epistolar al capdavall es regeix per les mateixes regles que la moral o del “bon viure”; és a dir, que convé seguir-les no només en escriure cartes, sinó “en totes les accions que fem, en totes les paraules que diem”. L’adhesió de Capdevila al sentit comú en qüestions de literatura emocionava Josep Pla, que tot i sabent-lo deixeble d’Eugeni d’Ors el valorava precisament perquè en la seva escriptura es presentava “immunitzat de noucentisme”, segurament a causa, deia, d’uns orígens olotins que el privaven de caure en les ampul·lositats del seu mestre.

Les qüestions d’estil, les afinitats o divergències amb el noucentisme, el pensament polític o la posició moral de les seves contribucions, d’arrels profundament cristianes, són abordades en el llibre Josep Maria Capdevila. Personalitat, obra i llegat, volum 15 de la col·lecció ‘Noms de la Filosofia Catalana’ que publica la Càtedra Ferrater Mora amb Documenta Universitària. El llibre reuneix les aportacions presentades en el simposi que la Càtedra va dedicar al crític el desembre del 2017 a Olot i en el qual van participar els seus dos principals estudiosos: Joan Carreras i Péra, antic alumne de Capdevila i autor de la primera tesi consagrada al seu ideari i la seva poètica, i Joan Cortada, estudiós del seu pensament filosòfic, a banda de Josep Murgades, Fèlix Villagrasa, Jordi Castellet, Joan Cuscó o Hilari Raguer, que va resseguir els vincles de Capdevila amb la Unió Democràtica de Catalunya. Cada un dels articles reunits contribueix a definir el perfil intel·lectual i humà d’una figura que potser no ha tingut prou reconeixement pòstum, més encara pel fet que el seu llarg exili a Colòmbia, després de la Guerra Civil, va privar-lo de reprendre el contacte amb els lectors catalans fins al 1965, quan va tornar a Catalunya i es va establir, ja afeblit, a la clínica Salus Infirmorum de Banyoles.

Alumne de Jaume Serra Húnter i deixeble predilecte d’Ors, abans que la defenestració del glosador fes que analitzés amb sentit crític la seva “psicopatologia” (com la defineix Francesc Blanc), Capdevila ha estat adscrit a l’anomenat “noucentisme catòlic” o de la “segona fornada”, que beu en fonts tomistes i en el pensament de Jacques Maritain. A vegades, però, la vida fa de mal guardar als calaixos, i Capdevila no sempre actuarà com és d’esperar amb uns tals antecedents. Per exemple, preconitzant l’anivellament del benestar de burgesos i jornalers en els editorials que escrivia des de 1929 a El Matí, diari que seria invitat a abandonar per haver-hi difós idees massa esquerranoses. En una altra ocasió, ja a l’exili, quan algú va suggerir-li que la vergonyosa adhesió de Pius XII al franquisme mereixia deixar de creure en el catolicisme, expliquen que va respondre: “La meva fe no depèn de les opinions polítiques d’un Papa.” La lectura de les diverses aportacions fetes al simposi permet descobrir un intel·lectual sensat, de referents clars però no inamovibles i compromès per damunt de tot amb l’humanisme.