L’ocell tranquil alça el vol

Podia passar pel “perfecte contribuent i ciutadà de la República” –francesa és clar–, tal com el definia Josep Pla a l’Homenot que va dedicar-li, però la veritat és que Josep Sebastià Pons (1886-1962) era, sense que se n’adonessin ni a una banda ni a l’altra de la fina ratlla del Rosselló, un dels millors poetes de la seva generació. Més encara: per a Marià Manent, un dels pocs que va saber llegir-lo amb l’atenció deguda (junt amb el lleial Tomàs Garcés), alguns dels seus llibres inspirats per la pèrdua i el record de la seva dona s’han de considerar “entre els millors versos elegíacs del món”. I doncs: per què en sabem tan poc?, per què a penes en llegim res? Perquè havia nascut a Illa, a la Catalunya Nord, d’on amb prou feines se’n mouria, i va quedar emparedat entre una cultura forta, al nord, que el tenia per un fenomen regional, i una altra de germana al sud que, apreciant-ne la semblança, el veia com un desconegut. El filòleg empordanès Eusebi Ayensa, que va dedicar-li fa més de vint anys un treball de doctorat, s’ha proposat alliberar-lo de la maledicció de les falses fronteres amb la primera edició crítica del seu poema major, la Faula d’Orfeu, mentre prepara, per a la Diputació de Girona i Edicions de la Ela Geminada, una revisió també crítica de la seva poesia completa, que sortirà publicada aquest pròxim 2019.

La mel del record, publicat per les Presses Universitaires de Perpinyà dins la col·lecció Joan Lluís Vives, es fonamenta en l’abundant documentació inèdita que Ayensa ha pogut consultar directament a l’arxiu dels hereus de Pons i a la Mediateca de Perpinyà, des de les parts del manuscrit que es conserven de la Faula d’Orfeu, fins als quaderns de joventut de l’escriptor, els seus diaris personals i la correspondència que va mantenir amb la seva dona els quatre anys que va estar presoner a Alemanya i Letònia, durant la I Guerra Mundial. Aquesta documentació, accessible als investigadors al mateix web de la Mediateca, ha servit a Ayensa per resseguir el procés de creació d’un poema amb què Pons, l’amic entranyable de l’escultor Aristide Maillol i sogre d’Enric Frère, va culminar la seva obra poètica, plena de referències a l’amor a la terra (i a la seva sensualitat) i al dilema existencial entre la memòria i l’oblit, sobretot arran de la mort de la seva dona, Elena, el 1933. “Ara el meu esperit era ple, exclusivament, del pensament de la seva bella absència”, escrivia el poeta a la narració autobiogràfica L’ocell tranquil. Ayensa detecta de fet en tota la seva obra una lluita contra l’oblit, per fer reviure l’estimada a través de l’escriptura, fins a cristal·litzar en el mite d’Orfeu i Eurídice. Per a aquest llarg poema, del qual s’han publicat des de 1959 quatre edicions íntegres, recorda Ayensa, que per a la seva s’ha basat en la de Cristià Camps de 1988, Josep Sebastià Pons va remetre’s a fonts clàssiques evidents (Virgili, Ovidi i Teòcrit), però també s’hi intueix l’aprofitament de la lectura contemporània de Rilke i Valéry.