La cova del martiri

E l 27 de febrer del 1845, la darrera diligència que fa la ruta des de Perpinyà fins a Barcelona s’acosta al terme de Tordera. Es tracta d’una nit gèlida i els ocupants viuen els últims quilòmetres del trajecte amb el desig d’arribar aviat al seu destí. De cop i volta, pels volts de les 10 de la nit, en un fals pla anomenat Suro de la Palla, apareix un estol d’homes i, després de cridar l’alto, aturen els cavalls. Van armats amb trabucs i vestits “a l’espanyola, quasi tots amb una barretina lila”. Tal com es recollirà en les actes del judici al qual seran sotmesos, la darrera guerra carlina “ha llançat a les nostres fronteres i a les nostres ciutats homes als quals l’ociositat ha pervertit i que, després de rebutjar l’hospitalitat que França els havia ofert, han preferit una existència errant i aventurera a una vida tranquil·la i honesta”. És aquest estol d’homes sense ofici ni benefici, incapaços d’adaptar-se al nou escenari de pau, els que sembraran d’inseguretat les vies i els camins del país, amb robatoris i segrestos de tota mena, i els que es convertiran en els cruels protagonistes de la nostra història.

Després d’obrir bruscament les portes de la diligència, els trabucaires ordenen als viatgers que s’estirin al terra. Tot seguit, ajudats amb la llum d’unes espelmes, estenen una manta i ordenen als viatgers que hi dipositin “joies, diners i altres efectes de valor”. La diligència és saquejada de dalt a baix, però això “no és sinó un preludi de les desgràcies que havien d’esdevenir”. Els trabucaires decideixen segrestar tres dels passatgers per exigir-ne el rescat. Es tracta de Josep Roger, banquer de Figueres; Josep Bellver, comerciant de Girona, i el jove Joan Massot, fill de Darnius. La mare d’aquest intenta evitar-ho i es llança als peus dels segrestadors per demanar-los clemència, però és rebutjada de mala manera. A partir d’aleshores, els trabucaires i els seus ostatges es veuen sotmesos a una persecució implacable pels boscos del Montseny i les Guilleries. Caminen tota la nit i, quan surt el sol, obliguen els segrestats a escriure una carta en la qual apareix la quantitat que es demana: 400 unces per Roger, 500 per Bellver i 800 per Massot. Serà debades. De fet, la duresa de l’aventura acabarà amb la vida de dos dels segrestats. El primer a morir serà en Josep Bellver, incapaç de seguir el ritme de l’expedició i que serà abandonat a la intempèrie, enmig de la neu. Pocs dies després, en una topada amb els mossos d’esquadres prop de Taradell, la fatalitat provocarà que una bala perduda posi fi a la vida de Josep Roger. A partir d’aleshores, les expectatives dels segrestadors se centraran en la persona de Joan Massot i en la possibilitat de trobar refugi prop de la frontera per evitar el setge de soldats, mossos i el sometent.

Les cartes que el jove Massot adreçarà a la seva mare deixen testimoni del martiri cruel i implacable que rebrà durant el seu captiveri. El 3 de març s’envia una segona carta en la qual confessa que se “sent temptat a creure que em voleu deixar morir”; i, tot seguit, descriu la seva dramàtica situació: “Em trobo en un estat miserable. El fred i aquests homes em turmenten. Em van matant a poc a poc a cops de ganivet (...) La febre em mata i he de caminar de dia i de nit, amb pena i dolor, per sobre de la neu i només recorro muntanyes sense saber on soc.” Una setmana després, el jove reitera les súpliques a la mare i li repeteix: “Si no envieu les vuit-centes unces ja em podeu comptar entre els difunts.” No serà la darrera carta. Després d’una entrevista frustrada al Santuari de Salines, un dels trabucaires escriu a la mare del segrestat amb “gran còlera (...) perquè les meves intencions eren de donar mort al vostre fill”; i li recorda: “Quan us escrivia per correu, donàveu l’excusa que no rebíeu les meves cartes. Ara, que ja no ho podeu ignorar, només heu respost una vegada de les tres cites (...) i encara heu fet venir una gent que han escampat els nostres afers.” Mentre esperen la resposta, els trabucaires tenen coneixement que es prepara una expedició per localitzar l’ostatge viu o mort; i, en veure’s assetjats, decideixen posar fi a la seva agonia. L’autòpsia del cadàver deixa constància del martiri de Joan Massot, que va acabar amb “l’orella esquerra tallada des de fa temps”, la dreta “recentment”; i amb catorze ferides repartides per tot el cos.

Poc després de donar-li mort, els trabucaires fugen cap a Sant Llorenç de Cerdans, però són capturats al mas Alou. El judici, que se celebrarà un any després a la ciutat de Montpeller, aixecarà una enorme expectació. Molt abans de l’audiència, “una multitud considerable envaïa els carrers veïns de la plaça de Sant Domènec i adjacents al tribunal, custodiades per caçadors a cavall i per una companyia de tropa de línia”. Després de quatre dies de testimonis, proves i deliberacions, alguns dels trabucaires seran condemnats a treballs forçats, mentre que 4 seran penjats, dos a Ceret i dos a Perpinyà.