Sentim campanes i no sabem d'on

Ara que tinc més temps i puc cavil·lar i rumiar, m'he adonat –he caigut en el que a mi em sembla certesa– que, de tot el que passa en aquest món, en sentim campanes i no sabem d'on. A mi m'agradaven els dies de serè, els dies de serè morigerat (no puc dir pas «de serè asserenat»), d'aquells que l'aire sembla nou de trinca i, fins i tot, purificant. Deixem'ho córrer: aquells dies de l'optimisme adolescent han fet fallida. La meva fe ja no és la del model estàndard. La meva es mou arran de terra i jo la busco allà on és. Deu ser una fe terrícola, pedestre i, si no toca altre remei, municipal i tot, sense oblidar que es podria, tal vegada, construir una humanitat acceptable a costa d'arraïmar municipalitats. Sóc conscient que la meva recerca es mou en un aire castigat, l'aire que tenen els masos robats i arrenglerats en fileres inacabables i el baf que gasta la vida vulgar des que tot l'any és fi de mes i gener sense rebaixes. També sóc conscient que el que dic és carrincló i que ho segrego d'acord amb l'estat general d'un univers particular i tronat. Però malgrat l'esperança que, en el fons, la ganya subjectiva estigui distanciada del somriure global, em temo que, sense perdre la confiança en la ruta –paradoxalment sempre positiva– de la passa humana, ara circulem per un paratge cruel i desagradós. Un mal període per a la gernació que actualment nodrim, és a dir, els que protagonitzem la processó. Mentre que el lamentable panorama indueix a creure (m'ha induït a creure, malgrat la meva resistència si no heroica almenys obstinada) que és cert que existeixen les confabulacions, les conspiracions i les conjures i que l'egoisme (el mal), ben armat. es conxorxa constantment contra el dèbil (el bé?).

Hi ha un capitalisme inhumà i gegantí que té un poder suprem mentre que la informació està mordassada i més ensibornada que corrompuda. Planen sobre nostre molts fets incomprensibles que crucifiquen el món actual. Comencem pel drama de la droga. Algú pot explicar d'on surt la tolerància per consentir un tràfec tan gegantí com destructor, amb la fulla de coca i l'opi com a matèries bàsiques? Funciona la falsa excusa, la gran mentida que prohibir el cultiu del cascall i la coca portaria a una mort irremissible a milions de persones que viuen d'aquest conreu. Això no és cert. Com poden tolerar els governs que aquest fabulós engany torturi tants països del món amb el càncer del tràfec de drogues que els malmet a tots? I en un altre tema també capitalment escandalós: algú podria demostrar-nos que la ciència compromesa amb una confederació mundial no podria alimentar a tots els habitants de la terra?

Em temo que no parlo prou clar, que no em sé fer entendre. Però com es pot fer comprensible la nostra conformitat, la nostra resignació davant d'aquest domini del mal tan ben camuflat per la badoqueria que ens fa creure capaços d'atrapar de seguida la dolce vita, l'esquer, que tants creiem a l'abast? Amb el James Bond ens fa entendre que el senyor del mal només surt en els contes de bruixots contemporanis. Ningú creu en el complot del diner, en el poder mundial del diner, d'aquell diner que en concentracions elevades és tan apte per al crim com per al genocidi. Aquest és el poder dels més rics, dels que no figuren a les llistes de la premsa groga: són aquells que per augmentar poder i riquesa s'afilien a la total insensibilitat. La incredulitat, però, ens tranquil·litza i ens pensem que l'emperador del mal només pot amenaçar en la ficció del cine comercial americà. Per això ens caldrien més denúncies, més testimonis, més elements com el Mayor Zaragoza actual, com la monja catalana que ha despullat els grans laboratoris farmacèutics, com el bisbe Pere Casaldàliga, avorrit pel Vaticà. I com aquella pel·lícula en tres lliuraments, El Padrino. Recorden a –em penso– la 3a part quan el capo màxim sent que el seu fill lamenta en un moment de fluixedat la quantitat de crims que han de fer per enriquir-se? «No t'amoïnis, fill –el tranquil·litza–, quan tu tinguis els meus anys les famílies ja dominareu tots els consells d'administració i no us caldrà fer cap feina bruta.» Però cada dia hi ha més poca gent que es preocupi per la família. I no cal dir per les famílies. I ells, no paren.