Pròxim capítol: 94. La tremolor de la Candelera (Convent del Carme, Camprodon)
El bressol de l’havanera
El 28 d’agost del 1966, la taverna de Can Batlle es va convertir en l’escenari de la presentació del llibre ‘Calella de Palafrugell i les havaneres’
Durant aquella trobada informal es va cantar una selecció d’havaneres que es convertiria, amb el pas dels anys, en un dels fenòmens musicals més populars del país
E l 29 d’agost del1966, la premsa gironina es va fer ressò de la presentació d’un llibre titulat Calella de Palafrugell i les havaneres. L’acte es va dur a terme a Can Batlle, una de les principals tavernes del poble, una popularitat adquirida gràcies a la vinculació amb l’hotel familiar que portava el mateix nom, situat just al davant. Molts dels turistes que s’allotjaven a l’hotel anaven a escoltar havaneres cantades pels pescadors a la taverna. De fet, en el mateix llibre es remarcava que “si Calella es va destacar entre les poblacions de la nostra costa com a lloc de bons cantaires, les seves tavernes en foren l’escenari, des de mitjans de segle XIX fins als nostres dies”. L’elecció d’aquell espai per a la presentació del llibre tenia, doncs, tot el sentit del món. Bona part de les cròniques periodístiques feien incís en el procés de confecció d’un llibre que pretenia aplegar el major nombre d’havaneres que es cantaven anys enrere a la població; i, en alguns casos, es dedicaven a destacar que la memòria d’Ernest Morató i els coneixements musicals de Frederic Sirés havien estat els dos pilars de l’obra, juntament amb els textos i els dibuixos de Joan Pericot. El llibre havia estat una iniciativa de Francesc Martí i Francesc Alsius, tots dos regidors de l’Ajuntament de Palafrugell, i el va publicar Edicions Port Bo, a compte dels autors.
La presentació del llibre havia anat acompanyada d’un sopar; i per amenitzar-lo, s’havia decidit organitzar una cantada. La convocatòria havia estat extremadament informal. Segons recordava anys després un dels assistents, “mentre sopàvem ens vam anar engrescant i vam arribar a la conclusió que aquell treball de recopilació no serviria per a res si les cançons no eren cantades. Per tant, vam agafar un paper i un bolígraf i vam fer un cartell a la terrassa de Can Batlle que deia: «Aquesta nit, cantada d’havaneres».” No havien passat ni dues hores que ja resultava impossible trobar forat al bar de Can Batlle, que es va omplir amb familiars, amics i curiosos. En aquella cantada hi van participar el grup Port Bo (format per Ernest Morató, Josep Xicoira, Carles Mir) i el grup de noies que cantaven al cor parroquial de Palafrugell, acompanyades de quatre guitarristes i el mestre Frederic Siqués, que va tocar un harmònium de pedals que hi havia a l’ermita de Sant Sebastià. Entre els dos “conjunts” es van cantar quinze peces, la meitat de les que apareixien en l’antologia. La gravació d’aquella audició, juntament amb dues entrevistes a Joan Pericot, un dels promotors d’aquella iniciativa, es conserva a l’Arxiu Municipal de Palafrugell; i es va difondre fa pocs anys en una edició facsímil de la publicació presentada el 1966.
En tot cas, aquella cantada informal, que enllaçava perfectament amb la tradició i l’essència de les havaneres, es va convertir, l’any següent, en la primera cantada pública, que es va fer a les terrasses dels bars de la platja d’en Calau i que va ser organitzada per l’Associació d’Amics de Calella, amb Francesc Alsius, Joan Pericot i Antoni J. Rovira al capdavant. A més a més del grup Port Bo, en aquella edició també van intervenir-hi el Grup Alba de la Bisbal i el grup Calella, format per la colla d’estiuejants arrelats a Calella. En aquella ocasió, el muntatge encara era molt precari, però ja es preveia un increment del nombre d’assistents: “El dia abans Francesc Alsius va telefonar als bars del voltant dient-los que tinguessin més cremat del normal, ja que hi hauria més gent. Es va portar un piano i es va instal·lar una precària il·luminació que anava connectada en una casa propera”, tal com s’explica en el llibre de Miquel Esteba Calella, de la pesca al turisme. L’any següent, la cantada es va moure uns metres, entre el bar Gelpí i Can Palet. No va ser fins al 1969 que l’audició es va traslladar a la platja del Port Bo, el seu emplaçament “tradicional”, del qual no s’ha mogut. En poc temps, la cantada d’havaneres va començar a créixer sense aturador fins a aplegar més de tres mil persones. La història, a partir d’aleshores, és ben coneguda i, amb el pas dels anys, aquella cantada improvisada s’ha convertit en una fita musical ineludible que, any rere any, aplega més de quaranta mil persones; i, a través de la televisió, traspassa les fronteres de Calella de Palafrugell per arribar a qualsevol racó del país.