Mirador
El negre de Rothko: la ment humana
Ens havíem acostat al Museu d’Art i d’Història del Judaisme, al Marais de París, per veure-hi una exposició dedicada a David Perlov (1930-2003), el cineasta brasiler-israelià que vaig descobrir fascinada, fa uns anys, a través del seu Diari, filmat discontínuament entre el 1973 i el 1983 i estructurat en una sèrie de sis capítols d’una hora de durada: una caixa de sorpreses constant en què la vida personal es barreja amb el context polític mentre la pròpia veu narrativa, afegida posteriorment, va reflexionant sobre el filmat i sobre la naturalesa incerta de la mena de cinema que, per no sucumbir a la frustració, va fer íntimament quan l’estat d’Israel no li permetia continuar realitzant pel·lícules que aportaven una visió que no complaïa les autoritats.
En una petita sala del museu es projectava, aleshores, el tercer capítol d’aquest dietari i així és que hi vaig reveure emocionada el fragment en què, durant un viatge a París per visitar-hi les seves filles bessones, Noemí i Yael, Perlov va retrobar-se amb Joris Ivens, el director, entre tants altres films, de Terra d’Espanya, que, fent-hi present la lluita dels milicians i els moviments camperols durant la Guerra Civil, va realitzar el 1937 a favor de la causa de la II República. Perlov va aprendre a fer cinema amb el documentalista holandès treballant-hi com a ajudant quan, havent marxat de Sao Paulo amb la idea de contribuir a la construcció de l’estat socialista d’Israel, va fer una estada a París, a mitjans dels anys cinquanta.
En aquesta exposició dedicada a David Perlov, s’hi recull una mostra de les seves fotografies i dels seus dibuixos. Mai va deixar-ne de fer. Potser perquè me n’ha parlat la seva filla Yael, que va aprendre l’ofici de muntadora treballant pel seu pare i per a Claude Lanzmann en el documental Shoah, en els dibuixos, de manera particular en autoretrats, vaig intuir el reflex de la complexitat mental de Perlov, a qui van diagnosticar un trastorn bipolar. Amb aquest impacte, vam aprofitar per visitar una altra exposició al mateix Museu d’Art i d’Història del Judaisme: Sigmund Freud: Du régard a l’écoute.
El recorregut que proposa l’exposició acosta Freud al molí del judaisme, tot i reconèixer el seu ateisme i la vocació universal de la psicoanàlisi. Tanmateix, malgrat que considera que Freud va tenir present l’observació visual dels símptomes de l’alineació mental a través de les fotografies i dels dibuixos de Charcot fets amb els pacients (sobretot les pacients) de la Salpêtrerie, la idea és que va refusar la imatge per fer atenció a la paraula: de la mirada, doncs, a l’escolta. I que tal cosa, òbviament, no és aliena a la tradició iconoclasta jueva i tampoc a la de la interpretació constant dels textos (sagrats) transferida a la dels somnis. No ho discutirem pas. El cas és que, a partir d’un moment, en l’exposició es fan presents pintures. No pas d’artistes surrealistes, en què la influència de la psicoanàlisi és una evidència. Considerant la importància que Freud va donar a la sexualitat, s’hi mostra el mític L’origine du monde, que, durant anys, va conservar amagat el psicoanalista Jacques Lacan. També hi ha obres eròtiques d’Egon Schile i Oscar Kokoschka, coetanis de Freud a Viena.
Però no hi ha res comparable a la sorpresa que ens esperava al final: una pintura de Mark Rothko amb una franja dominant en negre al centre. La Carme la defineix així: “Té molts de matisos, marges tancats i oberts, capes de colors sobreposades sense barrejar, gens empastifat. No és avorrit i és molt arriscat per la combinació tan violenta de vermell amb un groc per sota a trossos. És inquietant a la vegada que és un vell conegut: la impermeabilitat de l’ésser humà.” El negre de Rothko: la ment humana.