El cor dels sollevats

A un quart d’onze de la nit del dia 12 d’octubre de 1936, el comissari de la Generalitat a Girona, Martí Jordi Frigola, va rebre un telegrama del conseller de Justícia, Andreu Nin. No es tractava d’una notificació ordinària. A través d’aquell document, el màxim responsable de justícia ratificava la condemna a mort que havia dictat alguns dies abans el Tribunal Popular sobre els militars implicats en el cop d’estat del 19 de juliol a Girona. L’actuació dels militars rebels no havia trobat resistència, però les paraules de rendició pronunciades pel general Goded des de Barcelona havien certificat el fracàs del moviment facciós a Catalunya. En tenir-ne coneixement, el comandant militar de Girona, José Borbón, havia ordenat el replegament de les tropes a les casernes.

Els militars que intentaren de fugir van ser capturats a l’Escala o a Barcelona. En un primer moment, van ser empresonats al convent de les Adoratrius; però, poc després, van ser traslladats al vaixell Uruguay, ancorat al port de Barcelona. El judici, que es va celebrar a l’Audiència de Girona, va generar una enorme expectació. Segons l’article 238 del codi de justícia militar, els que “s’alcessin en armes contra la República” podien ser condemnats a la pena de mort o de cadena perpètua. Entre els encausats a qui van aplicar la pena capital hi havia el capità Joaquín Ruiz de Porras, el tinent coronel Feliciano Montero i el tinent José Borbón. Segons es recollia en la sentència, el primer havia proclamat el ban de guerra amb el crit final de “Viva la República!”, mentre que el tercer era el comandant militar de la plaça i el que feia d’enllaç amb Barcelona. També van ser condemnats a la pena capital Antonio Alcubilla, Jacinto Fernández, Felipe Moragriega i Lluís Busquets, però al primer van commutar-li la pena per la reclusió perpètua per la seva actuació en la revolta del 6 d’octubre a Astúries, el segon havia estat executat el mes anterior per un escamot de la FAI i els dos darrers havien aconseguit passar a l’Espanya “nacional”.

Dues hores més tard que el comissari rebés aquell telegrama, els advocats es van traslladar a la presó per tal de comunicar la resolució als seus defensats. Els condemnats van demanar veure per darrera vegada els seus familiars; i, poc després, van rebre els auxilis espirituals per part d’un sacerdot detingut. Poques hores després, a les 5 del matí, eren trets de la presó i traslladats en un automòbil fins al castell de Sant Julià de Ramis. El matí era fred i quan la comitiva va arribar al lloc de l’execució, tot just començava a clarejar. Segons el testimoni d’alguns periodistes, quan van baixar del vehicle, els tres condemnats traslladaven una imatge de “serenitat i sang freda, sobretot en el que es referia a l’extinent Borbón, el qual s’atansà a unes gallines que estaven campant per allí i les amanyagà, tendrívolament”.

A dos quarts de set del matí tot estava preparat per executar la sentència. Una fotografia que es conserva al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona immortalitza els segons previs a l’execució. Es tracta d’un document gràfic excepcional, que ens trasllada tota la cruesa i la tensió del moment. Els components de l’escamot d’afusellament, format per membres dels carabiners, milicians i guàrdies d’assalt, apunten als tres militars des de 25 metres escassos dels condemnats. Aquests, vestits de paisà, se situen de cara, amb les mans a l’esquena. A un costat, arrambats en un mur de la fortalesa, s’amuntega el públic que presencia l’execució. La crònica que va aparèixer l’endemà al diari L’Autonomista deixava constància que, instants abans de caure abatuts, dos dels condemnats havien cridat: “Apunteu al cor, companys!” I que un d’aquests, el tinent coronel Feliciano Montero, s’havia tret les ulleres. Pocs segons després d’aquell fotograma, el tinent que comandava l’escamot, situat just al darrere d’aquest, va donar l’ordre de foc. En pocs segons, el soroll dels fusells va trencar el silenci i els condemnats van caure abatuts. Després de disparar els trets de gràcia, els soldats van desfilar davant dels cossos dels abatuts i van cridar visques a Catalunya i la República; i, quan els cadàvers van ser dipositats al cotxe funerari, el públic assistent “va desfilar ordenadament (...) amb el puny enlaire i cridant «No passaran!»”.