Les vides de Salvador Dabau

Per acostar-se a determinades figures prou reconegudes en l’àmbit públic, i Salvador Dabau n’és una de molt estimada, a vegades és convenient una mirada de través que permeti retornar-los la mica de vida que l’homenatge institucionalitzat sovint els pren. En el cas d’aquest músic i mestre d’escola, conegut sobretot per les nombroses sardanes i havaneres que va compondre, hi ha una imatge preciosa que rebat d’un sol cop l’estètica de la misèria de la postguerra. Se’l veu inclinat damunt la taula a l’estudi del cineasta Antoni Varés, vell amic dels inquiets anys vint, prenent notes amb entusiasme per sincronitzar la imatge i el so del curt d’animació Viatge de nuvis, un projecte quimèric pels mitjans de l’època i del qual només han sobreviscut la partitura i uns quants dibuixos. Dos somiadors fantàstics desafiant l’impossible a la Girona fosca de 1941. No se’n van sortir, però pocs anys després ho intentarien de nou amb El castillo maldito, que acabarien convertint en realitat el 1949, encara que després de renunciar a una animació que continuava estant lluny dels seus recursos artesanals. L’arxivera Albina Varés, filla del cineasta, i Lluís Brugués, antic director del Conservatori i estudiós dels músics gironins, recuperen nombrosos episodis com aquest per il·luminar la trajectòria professional i humana de Salvador Dabau i Caussa (Vilajuïga, 1909-Girona, 2002) en una biografia que presentaran demà, acompanyats del pedagog Mon Marquès, a la sala Miquel Diumé de l’ajuntament de Girona (19 h).

Per a la redacció del llibre, els autors parteixen d’unes memòries poc conegudes que Salvador Dabau va començar a escriure als anys setanta i que aporten un testimoni de primera mà d’episodis que el pas del temps hauria anat diluint, com el seu pas per la divisió Durruti durant la Guerra Civil i el relat de la seva desfeta el març de 1938, que va descriure en un diari del front del qual es conserven unes poques pàgines mecanografiades. Varés i Brugués, que fa dos anys van publicar també un estudi biogràfic de Francesc Civil, mestre de Dabau, se serveixen d’aquest relat per bastir una biografia amena i rica en detalls reveladors sobre la personalitat del músic i de l’ambient social i cultural de l’època. Des dels orígens familiars a Vilajuïga, d’on va marxar als 9 anys per ingressar a l’Escolania de Montserrat (el record del fred hivernal serà inesborrable: durant els sis anys que hi va estar intern, no hi va veure, diu, “ni un trist braser”), fins a l’inici dels estudis de magisteri a Girona amb els mestres Cassià Costal, Miquel Santaló, Tomàs Sobrequés o Manuel Xiberta (quina generació tan afortunada!), i les seves primeres experiències musicals, fent de pianista als cinemes i les sales de ball, assistim a la formació d’un noiet apassionat i talentós que participa de l’efervescència de les formacions de cambra i de jazz dels anys vint i trenta, com l’Oriental Jazz i el Quartet Albéniz. La Guerra Civil, que el sorprèn exercint de mestre a Torroella, imposa una fractura inevitable, i el nacionalcatolicisme consegüent, una vergonya que fins i tot a un home d’ordre com ell el repugna. “Els mestres érem ultracarques”, arriba a escriure. El volum es completa amb un inventari de la seva obra musical conservada i també de peces que no s’han pogut localitzar però sí documentar. Un Salvador Dabau complet, proper i d’un relleu inesperat.