“Els Gaudí fan il·lusió, no ens sobra suport”

No pots parar, no pots esperar a començar una pel·lícula quan acabes l’anterior. Normalment trigues sis o set anys a fer una pel·lícula. Podries trobar-te massa temps sense fer res. Mentre en rodes una, muntes l’altra, en vas escrivint una altra... I a més a més, la majoria de projectes cauen.

Estic acabant de muntar una minisèrie documental a Madrid i començant a preparar una pel·lícula de ficció.

És un productor important, un referent. El vaig conèixer com a estudiant, el vaig tenir de professor al màster de documentals de creació de la UPF i va ser el primer productor que em va ajudar quan estava preparant Cravan vs. Cravan. Va acabar produint tant aquesta pel·lícula com La leyenda del tiempo. Era un moment [2002-2006] en què era difícil creure en aquesta mena de pel·lícula, i li estic profundament agraït.

En aquest país s’ha explicat molt malament el que és la producció, hi ha aquesta imatge del productor amb un puro que va contra els creadors... La realitat que m’he trobat jo amb tots els productors ha estat de col·laboracions creatives, d’anar tots en el mateix vaixell, i el Paco Poch n’és un exemple. Altra gent que podria destacar són directors com Joaquim Jordà, José Luis Guerín, Marc Recha i Agustí Villaronga; són quatre directors que han estat davant nostre obrint camins i rebent cops, alguns dels quals ens els hem estalviat nosaltres. I podria dir el mateix d’Isabel Coixet. O gent com Jordi Balló, que va muntar el màster de documentals de creació en un moment en què era inviable fer-ne. Costa recordar que als anys noranta es van fer a tot l’Estat només cinc pel·lícules documentals per al cinema, i apareix Jordi Balló amb aquest model de fer una pel·lícula cada dos anys.

Sí, clarament, sobretot perquè va ser un punt de trobada entre generacions, on es va obrir una mena de diàleg en què tots compartíem el que fèiem, formes de treballar, vam saber qui era gent com Wiseman... I sobretot es va plantejar un model de producció que no existia, amb les complicitats entre el màster i Canal +, TV3, TVE...

No tots els tinc jo, n’hi ha que són d’altra gent de l’equip, o dels productors. Vam guanyar el de millor guió per Garbo: el espía [2009], amb Edmon Roch i Maria Hervera; amb Los condenados [2009] el de millor pel·lícula en llengua no catalana; amb La propera pell [2016] vam guanyar el de guió i pel·lícula, i amb Entre dos aguas, el Gaudí a millor pel·lícula en llengua no catalana i direcció.

És un premi molt especial, ens fa molta il·lusió. El premi al millor director em fa una il·lusió especial, mai l’havia guanyat i me’l donen els companys de la professió. Et sents estimat i és més bonic. No anem tan sobrats de suport, sempre va bé.

Em fa l’efecte que estem entre quinze i vint mil espectadors, però no n’estic segur, fa temps que no ho pregunto. Crec que està a punt d’arribar a les expectatives que hi havia. A Barcelona i Madrid encara està en algunes sales, i va voltant per altres ciutats més de províncies. Estaria bé que amb els premis es pogués reestrenar a més sales, ja ens va passar amb La propera pell. A l’època de Los condenados no passava, eren uns premis molt joves.

Amb l’ànim de gaudir-ho i passar-ho bé. És el primer cop que ens nominen, ens ha costat molts anys de feina aconseguir que els acadèmics veiessin el nostre cinema i el sentissin com a propi, i el reconeguessin d’alguna manera. Estem molt contents d’haver-ho aconseguit.

És una retrospectiva completa. La van fer a la Filmoteca espanyola al desembre i ara és a la catalana. Són cicles independents, però en el fons totes dues agafen la programació que em va dedicar el Centre Pompidou, que era una retrospectiva completa i una selecció de curts.

Hi estarà fins a l’abril. Hi ha les instal·lacions que vaig presentar al Pompidou, una mica ampliades, i una instal·lació nova.

De maig a setembre es veurà al Centre d’Art Santa Mònica. També l’ampliarem amb alguna obra nova. I ara mateix a Fabra i Coats tenim una instal·lació interactiva que hem fet amb el Refree, que es diu Your phone is a cop. La vam inaugurar fa dues setmanes amb un concert. És interactiva, els usuaris poden jugar a fer el concert que vulguin amb els sons i efectes del Refree i les meves imatges.

És una pel·lícula de ficció en la qual tot està posat en escena. Hi ha coses molt properes al que han viscut els protagonistes, recreem converses que han tingut..., i altres que són pura ficció, com ara que Israel ha estat a la presó o la dona l’ha fet fora de casa. Juguem a les dues coses: a vegades interpreten coses similars a les seves vides i altres vegades interpreten coses que imaginem, o responen a realitats de companys, veïns o familiars, però que ells no han viscut. L’única vocació és la de fer el retrat d’una vida, d’un barri, d’una gent. És una ficció molt realista, no és un documental. M’agrada explicar com estan fetes les meves pel·lícules.