Entre el dolor i la joia
Joan Arqué dirigeix l’adaptació de ‘Quiet’, de Màrius Serra, i transforma l’obra en una representació sensible amb música en directe a ‘Qui ets?’, a l’Espai Lliure
En Llullu no surt a escena: “La seva absència és la seva presència”, diu el director
El muntatge, lluminós, convida a revisar la mirada sobre les persones diferents
Qui ets? tanca el cercle. Màrius Serra va decidir escriure la peripècia de viatjar amb el seu fill, en Llullu, amb paràlisi cerebral, en l’obra narrativa Quiet. D’una patètica situació en un restaurant de Gènova, en va sorgir el to amb què ho podria escriure: “Era com ho vivíem: en el contrast entre el dolor i la joia.” Ara, quan fa una dècada que el llibre va sortir al mercat, en sorgeix la versió teatral: Qui ets?. Serra, que n’ha fet l’adaptació i ha estat molt obert a les transformacions que s’han produït a la sala d’assaig, n’està molt satisfet. El tractament musical i escènic l’ha millorat, celebra: “N’han sabut copsar l’esperit i posar-lo en tres dimensions.” Avui arrenca una estada breu a l’Espai Lliure, que només durarà una setmana. Ahir al vespre ja s’havien exhaurit totes les entrades. L’obra es va estrenar el 25 de gener al Joventut de l’Hospitalet i tindrà gira assegurada.
La transformació del títol no és gens gratuïta. Continua el somni dels pares d’imaginar el seu fill corrent (sempre va anar en una cadira de rodes), però el testimoni d’en Llullu “actua de mirall”, comentava el director, Joan Arqué, en la presentació del muntatge, fa uns dies al Lliure: quan algú s’apropa a una persona amb diversitat funcional i mira d’interactuar-hi, es descobreix com és realment. En l’adaptació, els tres intèrprets (Judit Farrés, Roger Julià i Òscar Muñoz) es converteixen momentàniament en Màrius Serra, fins i tot es vesteixen com ell. Cadascú hi aporta les seves experiències passades i aflora un personatge final polièdric. Els actors s’han afegit també a bastir la posada en escena final, entenent que el “teatre és un joc d’equip”.
L’obra és lluminosa. De fet, aquesta va ser la intenció dels pares amb en Llullu: “Tenia el 85% de discapacitat, però nosaltres ens vam concentrar en el 15% restant”, deia Serra en la presentació. Si els tres actors es desdoblen en Màrius Serra i en els altres personatges de les situacions, la cadira del fill és buida: “La seva absència és la seva presència”, diu, enigmàtic, Arqué. Dona un punt de vista poc desenvolupat a la vida real, perquè és una història que ressona en l’ésser humà i per això acaba sent molt universal. S’empatitza amb la situació tot i no haver-la viscuda mai, perquè és un exemple de situació universal que ajuda a trencar els prejudicis: “La vida continua, el que hem de canviar és el punt de vista.” I això és el que convida a fer Arqué amb aquesta proposta escènica.
El director ha deixat que la narració del text hagi anat prenent volum amb els cossos dels intèrprets i la música. No hi havia cap imposició de posar-hi els instruments, tot i que era previsible a l’hora de triar aquests intèrprets, que porten la música. Els canvis d’espai, per exemple, s’il·lustren amb les interpretacions de breus temes musicals. El llibre ja tenia molta banda sonora, expliquen els encarregats de dur la peça a escena. Però hi ha partitures suggeridores: L’home estàtic de Pau Riba, per exemple, passa a ser l’himne de les persones que van amb cadira de rodes. Es mostra l’artefacte escènic en directe, de manera natural. Aquesta “artificiositat no allunya l’emoció”, aclareix Arqué.
El muntatge estava previst que es representés a la Sala Muntaner. Però la productora Hause&Richman, quan va veure que perillava la continuïtat de la sala, la va oferir al Lliure. És per això que només s’ha pogut programar una setmana. La intenció és que l’obra tingui molta vida fent gira arreu de Catalunya i que trobi una sala a Barcelona on poder-la programar durant més temps. La productora va optar per una via similar amb Lapònia, que aquests dies es programa al Club Capitol de Barcelona.
El desencadenant
L’anècdota cafre que ho va desencadenar tot va passar a Gènova. Màrius Serra va reservar una taula per a tres persones per telèfon. Quan hi van arribar, van veure que el fill anava amb cadira de rodes i que tenia moltes dificultats per menjar. La dependenta, llavors els va enviar a una taula molt amagada de tot i els va dir que havien de menjar en només mitja hora. Tenia por que en Llullu incomodés la resta de comensals. En plena discussió, la dependenta va demanar a un cambrer que fes de traductor a l’anglès (“el meu italià no és fluid fins després d’una cervesa”, deia Serra, divertit, en la presentació). El cambrer els va donar una hora de marge, fent veure que errava en la traducció. Al final, van fer una càlida amistat amb el cambrer i el sopar es va allargar molt més. L’obra no pretén culpabilitzar la dona del restaurant de Gènova. Ella és només, en tot cas, la representació de la mirada social. D’exemples, n’hi ha a cabassos. Serra cita els Jocs Olímpics, ja que les seus sempre amaguen tot el que sigui lleig a sota de la catifa. I les advertències que els metges (o des de l’escola bressol) donen als pares que el seu fill no progressa adequadament. A partir de llavors, revisen la mirada sobre ell i sobre el món que els envolta.