Corprenedors silencis

En una obra de gran intensitat, el que marca la profunditat de l’abisme són els silencis. Per això, en aquest drama psicològic que va escriure Jordi Casanovas el 2015 (quan encara la violència contra les dones no era titular als mitjans, tot i que sí que era ben latent a les llars), la duresa dels dos personatges necessita una il·luminació i un espai sonor que encapsulin l’espectador en aquella saleta de família de classe mitjana infeliç. L’obra és directa com un cop de puny. Pere Riera tensa les interpretacions de Laia Marull i Pablo Derqui, que evoquen uns personatges complexos. Mitifiquen el passat d’un cap de setmana a Cadaqués i, en canvi, protegeixen el seu fill de l’exparella amb les ungles. La relació, fallida, està carregada de mentides i ferides obertes. Algunes es descobreixen durant el muntatge. Moltes d’altres, probablement, queden latents. El treball de Marull i Derqui ha de ser d’orfebreria, perquè el seu naturalisme en una situació de gran estrès cal dosificar-la molt. Encara més, quan les seves accions estan acompanyades d’uns sons que reforcen la tensió, com si fos un film d’intriga. I una llum que va enfosquint i carregant d’ombres els dos personatges. L’obra fa el mateix nus a l’estómac de Paraules encadenades (de Jordi Galceran, 2017). Ara la relació és estrictament de parella i Casanovas sembla respirar el Bergmann més amarg com Escenes d’un matrimoni/ Sarabanda (TNC,2010). La darrera escena, la que tothom imaginava però confia no veure, és d’una duresa visceral. Casanovas, fa un darrer cop de canell per ensenyar que tot tenia un darrer engany, el més cruel. És la manipulació final.