Entre Memphis i Constantí

No és cap secret que Els Pets són melòmans molt abans que músics, circumstància que el trio mai no ha volgut dissimular. «Hi ha dues classes de músics –apunta Gavaldà–. Els que quan pugen al cotxe posen l'última cançó que han gravat i els que, com nosaltres, posen l'últim disc que han comprat.» Compartir referents amb Brad Jones és un dels motius que expliquen la llarga durada de l'idil·li entre Els Pets i el productor de Nashville. «Ens passem més estona parlant dels grups que ens agraden que no pas d'acords i arpegis. Si li diem que a Millor li cal un solo com els del Tumbleweed Connection d'Elton John o que una part de Per veure't a tu [primer single del disc] necessita un toc com als Wings de McCartney ens entén perfectament.»

Fràgil no és un disc de soul, però cançons com ara Draps de cuina i Les coses com són tenen el vernís del Memphis soul. «Érem conscients de les nostres limitacions i, per tant, no hem volgut fer un disc de soul, sinó un disc eminentment pop amb pinzellades d'Otis Redding o Al Green.» Amb cançons vestides així, la veu de Gavaldà agafa matisos diferents: «No diré que canti diferent, però sí que és el disc del qual estic més content de com canto. Brad Jones està obsessionat per embrutir-me la veu i procurar que no canti de manera tan neta i tan poppie.»

Si algú mai havia dubtat que Graham Parker, Elvis Costello o The Jam han marcat en foc la identitat musical d'Els Pets, té en aquest disc cançons –Tres, Sembla estrany, Sense glaçons...– que ho certifiquen. «Més que amagar o dissimular les nostres influències més evidents, hem decidit explotar-les», afirma Gavaldà. «Si la part lenta de Fràgil té la pàtina del Memphis sound, la ràpida tira de la veta d'Els Pets de tota la vida», hi afegeix Joan Reig.

Lluís Gavaldà torna a agafar el punt de vista d'una dona (fet comú durant tota la seva trajectòria) en cançons com la que estrena el disc: Tres. «La visió femenina, davant dels conflictes, és més complexa i polièdrica –assegura–. I la masculina, en canvi, més primària. Tres, des d'una perspectiva masculina, tindria fins i tot connotacions masclistes.»

L'única composició de Reig, en clau de rumba, s'anomena El poble sota el barret de fum i és, segons l'autor, una «versió 2.0» de la disbauxada Constantí, molta merda i poc vi (1991). «És una carta d'amor al nostre poble, però des d'una perspectiva crítica, que és el que hem fet sempre. No sé si ens estiraran les orelles, però les coses no han canviat tant des d'aleshores», argumenta Reig.

Quina és la fragilitat a la qual es refereix el títol del disc? «Al principi de la vida –diu Gavaldà–, una cosa fràgil és una cosa dèbil i trencadissa. Quan deixes de creure't que ets com l'acer inoxidable i no et rovellaràs mai, quan te n'adones que les coses no són per sempre i, per tant, són importants, la fragilitat passa a ser un valor afegit.»

No els passa per alt, als Pets, el fet que ells són pràcticament l'únic grup de l'era del rock català que la nova generació del pop a Catalunya –«que, com tota nova generació, ‘ha de matar el pare», afirma Joan Reig– reivindica. La Brigada cita el costumisme adult del grup com una via per escriure cançons. Manel els versiona. «Són tots ells gent que abans de tenir un grup van comprar molts discos i van anar a molts concerts. Això ens hi uneix.»