Bons sentiments

Hi va haver un temps en què la pel·lícula que acaparava a l’entorn de deu nominacions s’anunciava com la guanyadora dels Oscar. Segur que tampoc va ser sempre així, però fa alguns anys que la cosa queda menys clara: només cal tenir present que La La Land, tot i acaparar premis, no va rebre l’Òscar al millor film (Moonlight), que fins van cantar Faye Dunaway i Warren Beatty. En aquesta edició n’hi havia dues amb deu nominacions, però cap ha sigut la triomfadora.

Pel que fa a La favorita, podria dir-se que és la gran perdedora, si no fos que, perdonin el joc de paraules fàcil, ningú no creia que la pel·lícula de Yorgos Lanthimos fos precisament la favorita, si s’exceptua Olivia Colman encarnant la reina Anne d’Anglaterra: un guardó que, tot i que s’especulava que podria servir per a reconèixer Glenn Close a la setena nominació, sembla indiscutible, però que considero que premia la interpretació més òbvia i vistosa (amb tot un repartiment de ganyotes per donar compte de les malalties i de l’aparent estupidesa del seu personatge) de les tres actrius (en canvi, ni la gran Rachel Weisz ni Emma Stone van tenir el premi a la millor interpretació femenina de repartiment concedit a Regina King, per El blues de Beale Street) que donen joc a les relacions d’amor, odi, interès i poder entre les tres protagonistes del film del cineasta grec. Aquest fa tota una exhibició d’estil, a parer meu plena d’excessos, amb una modernor que, renovant suposadament el cinema d’època, dona coartada als conservadors acadèmics de Hollywood, però hi ha alguna cosa fosca, mig atrevida i potser incòmoda que la feia difícilment oscaritzable.

En canvi, amb la seva posada en escena majestuosa deutora de les formes clàssiques, Roma semblava la clara favorita i els tres premis rebuts semblen poca cosa: el de la millor pel·lícula no anglesa és obvi i, en tot cas, a Alfonso Cuarón li queda el consol d’haver guanyat personalment l’Oscar per la direcció i la millor fotografia. Però, com fa cinc anys amb Gravity, se li ha escapat el de la millor pel·lícula. També sis més. Gravity, que va ser més premiada, va perdre contra 12 anys d’esclavitud, el film de Steve MacQueen sobre un negre lliure segrestat i venut com a esclau la vigília de la guerra de Secessió. Ara, l’Acadèmia ha apostat per Green book, un film amable de Peter Farrelly en què un italoamericà (l’estimat Viggo Mortensen, que tampoc ha guanyat perquè també tocava reconèixer l’èxit espaterrant de Bohemian rhapsody amb uns quants premis, entre els quals a l’accidentat Rami Malek per posar-se una dentadura per encarnar Freddy Mercuri i moure’s intencionadament mentre canta en play-back) ple de prejudicis racials fa de taxista d’un pianista afroamericà (Mahershala Ali, que repeteix el premi obtingut fa dos anys amb Moonlight) durant una gira pel sud dels EUA al 1962. Una road-movie en què, com és propi del gènere, els personatges canvien amb el viatge.

Spike Lee, millor guió adaptat per Infiltrado en el KKKlan, va voler sortir de la gala quan va anunciar-se el film guanyador. Devia pensar que trenta anys després que Tot passejant Miss Daisy, en què un xofer negre transporta amunt i avall una vella blanca rondinaire, va barrar el pas al crit afroamericà de Do the right thing, Hollywood continua premiant films de blancs que es fan els bons amb els negres. Premi a la condescendència i als bons sentiments? No s’hauria premiat més o menys el mateix amb Roma, que, amb les seves virtuts cinematogràfiques, és un homenatge a la bona criada que sembla fet amb certa mala consciència? Reticències davant Netflix i un film no parlat en anglès? Sí, però també a la mala llet de Spike Lee.