Dos bons llibres

Deixant clar d'entrada que no tinc la més mínima pretensió d'exercir de crític literari, gosaré atrevir-me, en aquest espai, a recomanar dos llibres, ara que s'acosta Sant Jordi i cal triar per mantenir-se fidel a la sana tradició de dedicar la jornada a comprar, com a mínim, un llibre, encara que sigui per regalar. Vull deixar clar que no seré gens objectiu a l'hora de parlar-los dels llibres i els seus autors, perquè els conec a tots dos i sento una íntima admiració per la feina que fan. Queda dit i, sí, en efecte, aquesta crònica no té res d'objectiva, ans al contrari.

Primer cas: el periodista Toni Orensanz (quan el faran fill predilecte del seu poble, Falset?) s'atreveix a anar més enllà dels límits del seu ofici i, després d'haver-nos ofert, fa un parell d'anys, l'excel·lent investigació periodística a L'òmnibus de la mort. Parada Falset (fer periodisme amb la història no és gaire comú), ara ha volgut banyar-se al mar de la ficció i deixar de banda els límits que la veritat imposa al periodisme per deixar-se anar i explicar històries que, certes o no, ell havia escoltat de veïns del seu poble. En aquesta ocasió, Orensanz, a El falsari, sembla fer seva la màxima tan repudiada pel periodisme honest, allò que «no deixis que la veritat t'espatlli una bona història» i ha tirat milles. I no se n'amaga, és clar. Deixa clar que fa ficció, no periodisme. Per tant, la història que sap, l'explica. I se non è vero, è ben trovato. Resultat: històries que fan riure. Perquè les històries que explica, probablement sense voler-ho, sobretot fan riure. I, tal com estan les coses, que et facin riure s'agraeix.

Volem més arguments? És un llibre curt, que es llegeix pràcticament d'una tirada i, per tant, apte per a no lectors habituals. I, a més, resulta que està ben escrit. Molt ben escrit, perquè Orensanz és dels col·legues que millor escriuen d'aquest país. I dic país, i no aquestes comarques que tant ens fan patir. Tan ben escrit, que usa el català que es parla al Priorat. El prioratí d'avui, i d'abans quan antes.

Segon llibre: els reusencs que s'han dedicat a escriure han tingut l'habilitat de convertir en universals personatges, escenaris i històries que són de Reus. Xavier Amorós n'és probablement l'exemple viu més significatiu. La Boca de la Mina és un indret que la gent de Reus se sent molt seu i s'estima, però és també, a banda dels llocs més descrits de la ciutat per la literatura (Amorós, Jordi Cervera, Andreu Sotorra…), un escenari que funciona encara que el lector sigui d'un altre indret i tingui altres referents geogràfics i sentimentals. Àngels de pedra, de Rosa Pagès, fa això, parlar de Reus, del Reus de principis del segle XX, de manera que el que explica supera els limits de la ciutat i va molt més enllà. Potser perquè fa poc m'he rellegit el Vilaniu de Narcís Oller, se m'acut fer la comparació: el Valls que és escenari de l'obra d'Oller supera límits, d'igual manera que el Reus que és escenari de la novel·la de Rosa Pagès va molt més enllà. Als reusencs que llegeixin aquestes línies els diria que aquest Àngels de pedra és d'obligada lectura. I als no reusencs, doncs també, perquè els grans temes que s'hi tracten (la ciutat, la bogeria, l'ambició…) són universals. Aquest Sant Jordi, doncs, destil·la qualitat pel que fa a autors locals. He citat aquests dos, perquè són els que m'he llegit. Dos exemples, per cert, editats aquí mateix, al Camp de Tarragona, per Cossetània Edicions. Prova que tenim indústria cultural pròpia, que té amplitud de mires i aconsegueix universalitzar els nostres autors. Està clar que, tant malament, no estem.