“Reivindico que la ficció pot transformar la realitat”

Francament, no sé si és la tercera, o l’edat o la maduresa, però sí que tinc la sensació, i això sí que ho dic de manera molt íntima, que, si alguna vegada m’ho he merescut, ha estat aquesta. Penso que potser és la millor novel·la que he fet, també la més rodona i la que té més sentit i entitat per si sola. Diria que no ho sé fer millor que en aquesta novel·la.

És una novel·la en la qual convido el lector a experimentar el procés creatiu i el procés de ficció. Tots fem processos de ficció, tots tenim un relat, una imatge i una projecció de nosaltres mateixos que voldríem que fos. A Digues un desig tenim un protagonista, que és un escriptor; per tant, un creador que fa ficció i que un dia troba, als prestatges de no-ficció, un llibre amb la seva cara, signat per ell i que és una autobiografia no autoritzada. El compra, el fulleja i el que hi veu a dins ho nega, no ho reconeix com a viscut, i també veu que el pot perjudicar molt. A més, és la diada de Sant Jordi i tothom l’està comprant i llegint i ell no hi pot fer res. L’únic que pot fer és comprar-lo, llegir-lo i veure què ha passat. Que és el que convido a fer als lectors.

La meva referència una mica era La història interminable. Allà hi ha dos colors, aquí dos tipografies per diferenciar el que s’explica fora del llibre i el que s’explica dins del llibre.

Em va semblar que no costava gaire diferenciar els dos plans, però ja ho vaig començar així, també molt conscient que des del punt de vista editorial això no costava gaire. La doble tipografia ajuda a diferenciar dues veus, una que comença a tenir mania persecutòria per saber qui ha escrit el llibre i l’altra més literària que s’hi va recreant i va explicant una història terrible, de manera més pausada i fins i tot una mica sàdica.

Digues un desig és una frase important d’un dels diàlegs de la novel·la, on la seva interlocutora li parla del poder dels objectes, de com aquests poden arribar a tenir més ànima que les persones i al final li planteja: “Digues un desig.” I el desig és que de vegades reconeix que dintre de la seva vida avorrida i rutinària i molt poc emocionant, per molt que sàpiga inventar històries, voldria ser un personatge de novel·la. I el problema dels desitjos és que, si els desitges molt, a vegades es poden arribar a fer realitat. És el que li passa a Pinotxo, que desitja molt deixar de ser un titella, deixar de permetre que algú escrigui el seu destí. El problema és que si la fada li dona aquest desig, li caldrà espavilar-se, aprendre a ser un nen de veritat, a conèixer el preu d’haver mentit, a ser honest, a ser persona. I això és molt difícil. Ser persona és molt difícil. Arribar a ser tu mateix també ho és. Es el que deia sempre Salvador Dalí, que és una de les referències de la novel·la: “jo sempre de petit volia ser una cuinera, d’adolescent volia ser Napoleó i ara voldria ser Salvador Dalí i encara no ho he aconseguit”. El repte i el missatge que vull donar és que tots ens podem crear i tots podem arribar a ser una cosa diferent a la que estàvem predestinats a ser

Havia de fer un personatge una mica estereotipat en els dos casos. Ell és un escriptor molt reconegut que s’ho té molt cregut, perquè és un supervendes, un mascle en crisi. D’Ella tampoc no en sabem el nom. Ella, escrit així amb majúscules, perquè ell la té sacralitzada, com una deessa de la bellesa, de la feminitat i s’hi fascina com si fos Pigmalió, cercant un ideal de bellesa, d’una escultura i desitjant que es faci realitat. En aquest cas veurem com aquest Pigmalió que intenta que la seva escultura es faci realitat acaba sent un home esculpit, transformat en objecte per Ella.

El que m’ha costat és trobar la idea definitiva. Vaig començar inspirat per Manhattan” de Woody Allen, on l’exparella del protagonista acaba de publicar un llibre on el deixa verd. Vaig pensar que era una idea molt interessant i que trobar-se en un cas així havia de ser claustrofòbic. Li vaig donar voltes i la primera idea anava per aquí. Després vaig retorçar-ho una mica més fent una biografia no autoritzada i vaig escriure-ho tot en primera persona. A partir d’aquí tenim dos jo, un jo oficial que jo reconec i que explico i que em nega l’altre, i un jo que explica una història tòrrida, criminal i en tot cas molt inconvenient. Llavors quin dels dos és veritat? Això depèn del lector. Hi ha una part de veritat com en totes les ficcions, fins i tot en la bíblica, cal que t’ho creguis una mica, aquest és el poder de la ficció. Per això reivindico en aquesta novel·la que la ficció ens pot transformar la realitat, de manera fins i tot perillosa.

Aquella passió que tenim amb la parella, tant si funciona o no... en algun moment va haver-hi passió i per tant la rosa que et regalaré serà ben vermella i el llibre el pensaré especial per a tu.Penso que és una idea que no només és bonica pel que té de celebració de país, sinó també per la ficció que entre tots ens fem sobre l’amor.

Passa entre Barcelona i Cadaqués, amb la Sagrada Família acabada, perquè jo reivindico el poder de la fantasia i de la ficció i per a mi la Sagrada Família és una gran ficció enmig de la quadrícula racional de l’Eixample, com la torre d’ivori de La història interminable, un somni enmig d’un pensament. Cadaqués, en canvi, és un somni al cent per cent. Cadaqués és la llibertat, la desinhibició, la sensualitat, el surrealisme, la llibertat en majúscules.

Ell es troba amb aquesta autobiografia no autoritzada i no té més remei que llegir-la. I no solament això, sinó que ha d’explorar qui és aquesta dona que ha conegut i esbrinar si tot és veritat o mentida. Anar al MNAC, a Cadaqués... fer una mena de gimcana personal. Això és travessar el bosc prohibit i, en termes psicoanalítics, és admetre la part de tu que no volies admetre, la part de tu que volies oblidar, que vols negar, que et convé negar o que, fins i tot, és mentida, però és una mentida que has de conèixer.

També un autoengany. No diré quina és la veritat de tot plegat, però sí que diré que això és el de menys. El que és important és el relat. Per molt que jo digui que qui diu la veritat és el de fora, la novel·la i qui diu la mentida és el de dins, això és el de menys perquè l’important és que us ho he dit jo. Intento reivindicar la força del relat, que sigui versemblant, que sigui seductor. De vegades això és molt més important que la veritat mateixa.

Sí, però amb un punt d’ironia. Me’n ric del mascle ibèric i del patriarcat i d’aquest home que s’ho té molt cregut i que objectivitza les dones i fins i tot els homes i es pensa que és el rei del mambo. Me’n ric d’aquest, però també de la idealització d’una feminitat molt perfecta, que és una tendència, a més, molt masculina.

Tota la novel·la està plena d’aquest tipus de contradiccions, perquè, justament, és una novel·la sobre això. De fet, les dues coses poden arribar a ser veritat des del principi. En aquesta escena concreta mostra una mica el poder de l’escriptura. Quan un escriptor diu: “Li van servir un cafè damunt la taula”, el cafè apareix. És com un Déu: “Faci’s el cafè.” Per això dic que escriure és molt faci. Però, d’altra banda, escriure és molt difícil, i ha de tenir una coherència, una harmonia, ha de ser bonic, interessant, emocionant. Això és el repte de la ficció. I, per tant, si existeix Déu, deu n’hi do l’emocionant que ens ha fet la nostra novel·la.

Certament, i tàctiques de distracció. L’escriptor és Déu, però ha de ser un Déu molt conscient del que esta fent i ha de ser just i ha d’intentar, sobretot, que hi hagi ofici i, sense voler posar-me cursi, però és que això Antoni Gaudí també ho deia, intentar que hi hagi amor en l’obra. La tècnica és important, però abans que la tècnica, l’amor.

Tot plegat té un punt de missatge metafòric. Per mi la gran obra d’art de Dalí és Salvador Dalí. No tant els seus quadres, ni els seus llibres, sinó ell mateix. Amb el símil del mateix personatge: sigues tu mateix, fes-te a tu mateix, crea’t. I en segon lloc, des del punt de vista de l’argument, les referències dalinianes aboquen al subconscient, a allò que tu no tens identificat, però que està per aquí guardat en algun lloc i que de nit aflora. Per això a Dalí li interessava tant Freud, el món dels somnis, la interpretació dels somnis, perquè diuen molt de nosaltres, allò s’assembla força a la veritat o a una veritat que ens pot ser molt útil i que pot dir molt de nosaltres.

M’agafo molt a Disney, que també va acabar sent un bon amic de Dalí, com a reivindicació dels somnis, de la ficció. No hi ha res en Disney que sigui casual, tot és atreveix-te a travessar el bosc i després podràs arribar a ser tu mateix. Sempre. Pinotxo, sigues un nen de veritat; Dumbo, vola; Alícia, menja’t la galeta; Bambi, espavila’t; Bella Dorment, atreveix-te a tocar la màquina de cosir amb el dit... Disney sempre és una història de creixement personal. Sempre ens convida a créixer. Atreveix-te a créixer. I, si realment vols fer-ho, l’única manera de fer-ho és enfrontar-te als teus propis monstres i a la part de tu mateix que t’agrada menys i fins i tot al bosc que t’havien prohibit. Quan hagis travessat aquest bosc prohibit ple de punxes, dracs i coses perilloses, t’adonaràs de dues coses: aprendràs per què te’l prohibien i t’adonaràs que el veritable monstre era dins teu i l’havies magnificat.

Penso que no cal, tot i que és bastant probable que siguis una persona molt inquieta i amb molta curiositat, però no necessàriament has de tenir una vida fascinant, turmentada i amb muntanya russa. Tot el contrari, és possible que l’estabilitat i un cert avorriment et donin el temps necessari per escriure i per crear ficcions i per construir coses amb una certa coherència. Sense calma això és impossible.

Llegir Pla no és perdre el temps. Per tant, llegir ficció no és perdre el temps. El que passa és que hi ha ficcions que són més fantasioses i n’hi ha que són més realistes. Pla opta per un hiperrealisme que li funciona molt bé, però l’hiperrealisme no deixa de ser una tàctica pictòrica i, per tant, ell és també un creador, té un univers i també fa de Déu. En canvi, Dalí escriu més somnis i és més exagerat. És una mica el que intento dir en el meu llibre, que tot s’hi val mentre estigui ben fet.

Penso que tot el que han fet ha valgut la pena, que en cap cas se’ls pot titllar ni d’ingenus, ni molt menys de mentiders, però sí que han creat un antecedent molt important: haver convocat el referèndum, haver-lo celebrat, amb tots els impediments i tota la persecució que han viscut ells i hem viscut tots. Com tanta gent, he hagut de dormir en una escola. On s’és vist haver de dormir en una escola per poder votar? Doncs ha valgut la pena això i la Declaració d’Independència del 27 d’octubre, potser no com a realitat, però ja només pel fet de declarar-la ja estem creant un abans i un després. Per això el senyor Rajoy insistia tant si s’havia declarat. Estava obsessionat amb això, perquè és molt important quan un Estat tan arrogant com l’espanyol veu en directe com un parlament autonòmic s’atreveix a declarar la independència. Ja només això ha canviat la relació per sempre. I tant que ha valgut la pena. Pot tenir un punt de ficció; però, com intento dir en el llibre, la ficció crea realitat.