Sempre he estat molt tastaolletes. Però crec que el que he fet no ha estat sinó aprofitar el meu impuls comunicatiu i utilitzar totes les eines que tenia a l’abast per comunicar-me. De petit vaig tenir una etapa durant la qual tartamudejava i llavors vaig trobar refugi en la música. Cantant les cançons de Leonard Cohen, Bob Dylan o Cat Stevens i de tanta altra gent, no m’encallava. L’altre refugi era el paper en blanc. Suposo que el fet de viure damunt d’una llibreria, de la Geli de Girona, del meu oncle Pere, feia que, des de petit, tingués una relació propera i íntima amb els llibres. D’aquesta manera podia expressar les coses que generava aquell cervell que anava tan de pressa que la meva boca no el podia seguir.
Però es va acabar dedicant a la música.
Podríem dir que he passat anys veient sempre el final a dues estrofes, veient l’horitzó en la tornada. De tota manera, a l’Institut del Teatre també vaig escriure, vaig adaptar alguns textos. I recordo molt bé el que va dir un dels professors, Jaume Melendes: “Per ser escriptor, només cal escriure una mica cada dia.” Vaig intentar fer-li cas, però per dins tenia un cert pudor, com si estar en una prestatgeria al costat d’altres discos no comportés tanta responsabilitat com ho seria ocupar l’espai d’un llibre. Llavors vaig pensar que per escriure havia de viure. I ara, a partir dels cinquanta anys, he tingut la paciència i la passió per perdre’m escrivint, per crear un univers com el d’una novel·la en el qual a vegades deixes de veure l’horitzó i estàs allà dins sense saber quant fa que estàs escrivint o quan acabaràs. És purament el plaer d’escriure. Finalment n’ha sortit aquest primer llibre, que no serà l’últim perquè ja estic treballant en un segon i en tinc un tercer al cap.
Què explica ‘Entre el cel i la terra’?
La història d’un home, en Patxi Saura, que decideix no fer el que per nissaga familiar li toca fer i viatja des de Bilbao a Barcelona per viure el seu somni. En els somnis no manem, no els podem controlar, per això li passa després tot el que li passa. Un cop arriba a Barcelona, on es refugia en la música i en la bellesa de l’art, coneix dues dones, i aquest és l’inici de la novel·la. Aquestes dues dones són molt diferents. Una està casada per conveniència i l’altra és una companya d’estudis, a l’escola de Belles Arts. Són dues dones que venen de vides trencades. De fet, la majoria de les famílies o dels personatges del llibre han viscut la ferida de la guerra, que encara és molt present en aquests inicis dels anys cinquanta. A partir d’aquí, Patxi viu l’amor d’una manera intensa, però descobreix que, per estimar, abans ha d’aprendre a estimar-se a ell mateix. Hi ha un punt d’inflexió, que és la mort de la mare.
Això suposa un trencament, que perdi aquestes dones. El poder de la família l’acaba arrossegant, podríem dir, oi?
La fugida que fa en Patxi, i que molts altres també hem fet, no implica resoldre els problemes. Arriba, per tant, un moment que has d’afrontar les teves mancances, les teves febleses, la teva vulnerabilitat. Aquest és el moment en què es trenca tot aquest inici de la novel·la. De sobte hi ha tota una sèrie de fets que passen i que el porten a crear una família, però potser no com en Patxi l’havia pensat o imaginat.
Com ha anat el procés d’escriptura d’‘Entre el cel i la terra’?
Per escriure necessito una estructura clara i me n’havia construït una en què poder desenvolupar els personatges i tot el joc literari. En Patxi havia de ser un comodí, una mena de personatge que introduís altres personatges, però es va fer l’amo de la novel·la. Soc fill d’un home vingut d’aquelles terres, tinc la meitat de la família al País Basc i, per tant, he utilitzat experiències viscudes, les he deformat i he jugat com he volgut, o al final com he pogut, amb aquesta matèria primera que per a mi era familiar.
Li ha costat, aquest primer llibre?
Ha fluït força, tot i que hi ha hagut moments complicats, com a partir de l’1-O, quan, de sobte, la realitat superava qualsevol cosa que pogués escriure o imaginar. Vaig passar dos o tres mesos en blanc davant la televisió, intentant ser advocat, ser jutge, ser expert en tot i, en certa manera, bloquejat. A un altre escriptor, en Rafael Nadal, amb qui hem fet força amistat, un dia, parlant amb ell, li deia: “No puc, estic entrampat amb tot això i em supera.” Ell també estava escrivint llavors El fill de l’italià, que també s’acaba de publicar, i em va dir: “Hem de fer el que sabem fer, no pots ser l’advocat, el jutge, el policia, el polític. Què saps fer? Música i escriure, oi? Doncs fes-ho, i fes-ho de la millor manera possible.” Li vaig fer molt de cas i, a partir d’aquell moment, vaig reprendre el llibre. Durant nou mesos no vaig parar fins que el vaig acabar.
A la novel·la apareixen alguns dels moments clau de la Transició i de la història de Catalunya i Espanya del segle passat. També successos o episodis meteorològics, com la fredorada del 1956 o les inundacions de Girona del 1972.
Les greus inundacions d’aquell any a Girona són un dels primers fets que em van impactar de tal manera que em van quedar gravats a la memòria. La gent pujant amunt i avall de l’escala al carrer Argenteria salvant llibres. Potser des de llavors encara vaig posar els llibres més en un pedestal. He intentat donar molta veritat a tot l’embolcall de la ficció. De fet, els vint-i-un capítols són vint-i-un dies al llarg de tota la segona meitat del segle XX, del 1952 al 1998. Al llarg del llibre hi ha una voluntat de ser rigorós amb les dates i els fets. Per exemple, el primer capítol passa el 7 de febrer del 1952. He volgut saber quin temps feia aquell dia, si plovia, si estava núvol, si feia un dia clar. El temps afecta molt el nostre estat d’ànim. I a partir d’aquí vaig començar a estirar el fil i vaig fer una feina de documentació important, que va ser feixuga, de parlar amb gent, d’hemeroteca.
També hi ha concerts, com el de Bruce Springsteen al Palau d’Esports del 1981.
No hi vaig poder ser. Era massa petit, però tenia un company de pupitre a l’institut que tenia un germà més gran que sí que hi va poder anar i va ser una manera de viure-ho com en primer persona. Actualment, amb les xarxes socials, és fàcil que aquest mateix concert el puguis veure sencer, cosa que llavors era impensable.
Al llarg del llibre esmenta un munt de cançons i temes musicals.
Les etiquetes són les etiquetes i ens deixen clavats en un calaixet de l’estanteria. Jo he tingut l’etiqueta de ser el rocker català durant anys, però la gent quan ve a casa sempre em diu que la música que escolto no és la que es pensaven. I és veritat, a casa pot sonar una òpera i al cap d’un moment jazz, punk o Pink Floyd, fins i tot. Arriba un moment que els estils no importen, el que importa és allò que et commou, que se’t fica a dins. Crec que des de la música es poden explicar moltes coses i per això he escollit que els protagonistes del llibre siguin molt melòmans i que per a ells la música sigui un refugi, com ho ha estat per a mi.
La música marca els estats d’ànim.
És un llenguatge purament emocional. El rebem per la panxa i després el racionalitzem. Em sembla fascinant el fet que ens trobem davant un grup de persones i els diguem una paraula: “Taula”, i més o menys en l’imaginari de tots veurem una cosa semblant, amb petites diferències. En canvi, posem un tema musical, sigui el que sigui, com ara Flamenco Sketches, de Miles Davis, i si aconseguíssim poder veure el que veu i el que sent cadascú en el seu cap, serien coses totalment diferents. Tindrien a veure segurament amb els seus records, amb les seves vivències, amb el seu imaginari més personal, amb els seus símbols més secrets. I això és el que em fascina de la música.
Les seves lectures també són tan eclèctiques com els seus gustos musicals?
He tingut la sort de viure al damunt d’una llibreria i que els regals de la meva padrina, la tia Irene, la dona d’en Pere de can Geli, fossin llibres. El meu oncle també em regalava cada any un o dos llibres que li semblava que podia ser fonamentals per a mi llegir-los. Això mai ho podré agrair prou. Sí que recordo tot un procés amb les aventures il·lustrades amb Stevenson, Jules Verne, i després anar passant per diferents parts fins a arribar a la secció de poesia, un raconet prop de la porta de sortida. I que sovint anava allà, ho remenava una mica i hi tornava al cap d’un mes i tot plegat estava més o menys igual com ho havia deixat. Per tant, no era massa sovintejada aquella secció. Però per a mi hi ha llibres que van ser fundacionals.
Com Walt Whitman, que surt molt a la novel·la, per exemple?
La literatura americana em va impactar molt. Suposo que per generació, pel cinema que rebíem. Jack Kerouac i tota la literatura beat, els poetes, des d’Allen Ginsberg fins a Gregory Corso, i de retruc, altres autors com Joseph Conrad i William Faulkner, per exemple. Molt sovint tenia aquesta curiositat a través del cinema: en saber, per exemple, que Apocalipsy Now, de Francis Ford Coppola, s’havia inspirat en El cor de les tenebres, de Conrad, o en veure que alguns clàssics del cinema eren guions de William Faulkner o d’altres grans autors. Llavors entens per què aquelles pel·lícules aguanten, i l’aguantaran encara més, el pas dels anys i dels segles. Perquè hi havia una base grandiosa i erudita. Després he anat passant per moltes altres lectures.
I més recentment?
Mentre escrivia aquest llibre he tingut necessitat de llegir-ne alguns d’altres. He llegit un llibre de Vladimir Nabokov, Ada o l’ardor, i un altre de Margarite Yourcenar, Anna, soror... O sigui, he fet pauses entremig, no per copiar-les ni per imitar-ho, sinó perquè d’alguna manera en el que estava parlant sentia que no estava tan sol. Sobretot amb el tema que abordo de fons, del qual tampoc puc explicar gaires coses.
Podem dir que ‘Entre el cel i la terra’ és una novel·la sobre l’amor?
És un llibre sobre l’Amor, així, amb majúscules. També amb un sentiment que tinc, i que sempre he tingut, que l’amor és un fet cultural i no un fet sagrat i intocable. Es pot estimar de moltes maneres a la vegada. Podem estimar una mare d’una manera, un fill d’una altra, un amic d’una altra i podem estimar la nostra companya i esposa d’una manera i l’amant d’una altra. I tot això pot conviure. L’amor no és excloent. Estimar algú d’una manera intensa i total no implica que no puguis estimar algú més. També crec que el concepte de família també està una mica en crisi. Segurament també hi té a veure l’evolució i el canvi d’era que estem vivint.
A la contracoberta del llibre fa una pregunta al lector: “Si l’amor ho és tot, per què es fa invisible?”
Qui llegeixi el llibre entendrà aquesta reflexió. Té a veure amb el que dèiem abans. Per què hem d’amagar l’amor? Per què, si t’estimo a tu o l’estimo a ella, he d’amagar un dels dos amors? Per què l’he de fer invisible? Per què no podem mostrar-nos tan transparents com sentim?
Abans ha comentat que va seguir amb molt d’interès tots els fets al voltant del referèndum de l’1-O. Com està seguint ara el judici al Suprem?
Des del primer moment que em sento part de tot això. No només sento que són ells els que estan sent jutjats, sinó que també ho som tots els que els vam fer costat, els que els vam empènyer a complir el mandat.
Al seu llibre, els moments polítics al voltant de la Transició hi són molt presents. Recentment, al voltant del judici sobre l’1-O, se n’ha tornar a parlar molt...
S’ha viscut un conte que uns s’han cregut més que altres des de la mort de Franco i la Transició, des d’aquells anys convulsos que se’ns van presentar com a modèlics però que van comportar uns sis-cents morts, més de dos-cents dels quals per violència institucional o per grups d’extrema dreta encoberts pel poder. També s’ha creat un relat molt fals que ara finalment està quedant nu i està mostrant les vergonyes d’aquest estat. És el moment de no callar, de desactivar aquella gran mentida. M’hi sento totalment implicat, en tot això.