Llibres

MARC PASTOR

Escriptor

“Incorporo el lector com a part del joc narratiu”

Reivindico el gènere, no sabria escriure si no fos gènere, i m’agrada la ciència-ficció, la fantasia, aventures, bèl·lic...
A partir de les cinc i quatre minuts de la tarda del 17 d’agost del 2017 va canviar tot, no només per a mi, per a tot el país
Vostè és mosso d’esquadra i treballa en la secció científica. L’univers mostrat a sèries com ‘CSI’, és gaire versemblant?
No. Aquesta seria la resposta breu. Hi ha coses que són certes, però. Determinades proves que es basen en la realitat. Però evidentment és una sèrie de ficció. Com una novel·la d’Agatha Christie condensada en 42 minuts en què s’ha de presentar una sèrie de personatges i l’assassí i resoldre el cas. Llavors, evidentment, hi han d’afegir molta teca... I són moltes temporades, a Las Vegas, Los Angeles, Atapuerca... Per això han d’inventar-se moltes coses. El que nosaltres no tenim són cotxes Hummer, com ells. Ni tenim un pèl-roig com l’Horatio, que si fos mosso, un dia li trencarien la cara, a la feina... És el típic que va a comprar el pa i acusa el forner, perquè sempre acusa el primer que veu. Així no es va pel món.
Ha trobat algun cop una pista concreta que ha dut a la resolució d’un cas delictiu? Una empremta, un pèl...
He de dir que els pèls no serveixen de gaire. Tenen molta mitologia i, en realitat, no serveixen gaire per identificar. Una de les coses que espatllen sèries com CSI i moltes novel·les negres i molta ficció policial és aquesta obsessió per la pista definitiva. O l’investigador que troba el detall que ho relaciona tot i ajuda a resoldre un macrocàs... El món és molt més complex. No és un sol investigador, l’inspector solitari, com l’Horatio aquest. És una feina d’equip. Jo treballo a la Unitat Territorial de Policia Científica Metropolitana Sud, i treballem conjuntament amb la Unitat Territorial d’Investigació, i evidentment tenen unitats, la d’homicidis, la de robatoris amb força, robatoris violents... i són unitats on la gent treballa pel cas, no és cosa d’un policia. És una feina d’equip que funciona per acumulació i anem a buscar l’error del criminal. També hi ha un cert romanticisme, i he estat en casos en què trobes alguna cosa que penses, si no ho haguéssim vist, potser no hauríem aportat una prova important al cas. I això et fa sentir orgullós.
Fins ara no havia aprofitat gaire la seva experiència professional per a les obres de ficció. Però amb ‘Els àngels em miren’ ho ha ben compensat, perquè hi ha molts elements que es noten viscuts... Per exemple, les pudors de les cel·les.
Sí que m’he hagut de documentar. Jo treballo en la policia científica, i vaig fer el curs d’investigació quan va ser el moment, fa quinze anys, però hi ha moltes coses que a mi se m’escapen. Coses de procediment que han canviat, que han evolucionat. Per això vaig anar a la unitat d’homicidis o de robatoris de domicilis i els preguntava detalls concrets. M’he documentat en la forma d’enfocar el procediment i en el procediment en si. Per exemple, el tema de la intervenció de trucades a mi se m’escapa molt. El que tinc de bo? Que ho tinc a la porta del costat. He de dir que a les meves novel·les sempre hi ha hagut una part de la meva feina abocada, perquè és una esfera de la meva vida molt important. Però sempre camuflada. Algun cas o situació extrema que m’he trobat, després l’he afegit a una novel·la de manera que no fos identificable però que a mi em servís per fer una mena de catarsi. Sí que, durant molts anys, ho anava anotant en una llibreteta i em deia “jo això algun dia ho haig d’escriure”, com passa a totes les professions. Pensava que algun dia faria una novel·la de mossos, perquè m’hi sentia en deute. Però anava fent altres novel·les, fins que l’any 2017 vaig sentir la necessitat que havia arribat el moment d’escriure aquesta novel·la de mossos, amb mosso, per mossos.
A partir de l’agost del 2017, entenc...
A partir de les cinc i quatre minuts de la tarda del 17 d’agost del 2017, sí. A partir d’aquell moment va canviar tot, no només per a mi, per a tot el país. El que passa és que com a vivència professional i personal va ser un trencament amb tot el que teníem abans, i vaig sentir la necessitat de reflectir la meva feina en una novel·la. I sobretot certs sentiments associats a la meva feina, que això és el que segurament no es veu tant a CSI. Per tant, les olors, però també sentiments que formen part del dia a dia en la nostra feina.
I parlem només de l’agost?
No, des del 17 d’agost fins al 21 de desembre podríem dir. L’estiu i la tardor del 2017 va ser per a tothom una època molt convulsa. I per als Mossos especialment va ser bastant intensa. Ho vaig viure d’una manera molt, molt, molt, molt directa... I vaig haver de fer un exorcisme per treure-ho. L’únic que havia de fer era trobar una trama de crims, que això és facilíssim, n’hi ha prou de matar un personatge i començar a investigar. No és una novel·la sobre els atemptats ni sobre l’1 d’octubre; hi són presents, els esmento, formen part de l’escenari, que en aquest cas és la ciutat de Barcelona i en concret el barri de Sant Andreu.
És una novel·la de procediment policial gairebé al 100%, perquè també hi ha un element fantàstic. Vostè és un autor de gènere, oi? Vull dir que no és una etiqueta que li resulti pejorativa, com els passa a altres autors... Al contrari.
Jo el reivindico, el gènere. A més, no sabria escriure si no fos gènere. És una limitació. M’agrada llegir gènere, tot i que no soc gaire lector de novel·la negra. M’agrada la ciència-ficció, la fantasia, la novel·la negra, aventures, bèl·lic... La pròxima que faré segurament serà bèl·lica, i això és una exclusiva! M’agrada el gènere i barrejar-lo.
De fet ja n’havia escrit una, de negra.
Sí, La mala dona, i la van etiquetar així, tot i que per a mi és un western crepuscular de terror, i així no es pot etiquetar en una llibreria... Hi havia el policia, l’Enriqueta Martí, que és la segrestadora, i és una novel·la negra d’una investigació del 1912. I jo ara tenia el cuquet d’escriure una investigació actual. I de les dinàmiques entre els agents, la relació amb la premsa, cosa que havia fet a La mala dona, però en una època molt diferent a la nostra. I volia fer això, una obra molt realista, en aquest sentit, i la meva obsessió ha estat ser molt detallista amb el tema de procediment. Amb tots els passos que podríem fer com a investigadors, tot el ventall de procediments policials, tot i que condensat, perquè si no, tindria 3.000 pàgines. I alhora volia afegir la gota fantàstica, que és la marca de la casa. No volia que la gota fantàstica es mengés tota la resta, però sí que volia que aquesta investigació molt realista contrastés amb el punt fantàstic que té una característica del policia protagonista, l’Abraham Corvo.
A més amb moltes branques, perquè surten molts personatges per fer-ho versemblant. Fins al punt que hi ha un annex amb la llarga llista de personatges i els cinquanta primers són policies. I alguns tenen cognoms ‘coneguts’... Forma part del joc creatiu, oi?
A mi m’agrada molt jugar. I m’agrada incorporar el lector com a part del joc. Les meves novel·les són som taulers de joc i cada obra té les seves regles. Aquesta és molt coral perquè volia reflectir que no és cosa d’un policia, el típic Bruce Willis, alcohòlic, desencantat de la societat, que ho fa tot i s’enfronta amb tothom... A més, això ja ho he fet, a La mala dona. A Els àngels em miren volia una comissaria de policia que investiga el crim i que és una feina conjunta. Acaba sent una mena de La colmena més CSI.
Va debutar el 2007 amb ‘Montecristo’, una aventura trepidant en què un grup de republicans fugen de Mauthausen i, buscant l’espasa de Carlemany, s’infiltren fins al castell de Himmler... Com és que va debutar amb una història així?
És la primera que vaig publicar però la segona que vaig escriure, la primera encara era més flipada i la vaig escriure als 18 o 19 anys en castellà, perquè la meva formació lectora era en castellà, a través dels best-sellers del Círculo de Lectores. Però la llengua amb què penso, visc i estimo, és el català. Afortunadament el català, en el gènere, està consolidat. Encara falta tenir més lectors, però gràcies a editorials com Males Herbes i Amsterdam, entre d’altres, pots trobar aquest material en català. Cosa que als anys vuitanta era més complicat. Total, que a Montecristo vaig fer un homenatge a totes les coses que m’agraden: Indiana Jones, Doce del patíbulo, totes les novel·les d’Alistair MacLean, fins i tot un homenatge al meu avi.
Un any després, aproximadament, va guanyar contra pronòstic la primera edició del premi Crims de Tinta d’RBA amb ‘La mala dona’, en què la Mort narra la història d’Enriqueta Martí, la nostra Jack l’Esbudellador.
Ho és, però amb una peculiaritat. De Jack l’Esbudellador coneixem les víctimes i no coneixem l’autor, qui era ell; i aquí coneixem l’autor però no coneixem les víctimes. De l’Enriqueta Martí m’agrada molt més la llegenda que la realitat. I quan agafo el personatge segueixo més la llegenda negra de Barcelona, tota la mitologia que té al voltant una segrestadora, vampira, ogressa, mala dona... amb nens, que els treia la sang, el llard i els budells per fer ungüents. Altra cosa és el cas real, en què es podria discutir molt si tot el que es diu que va fer ho va fer. I jo crec que no.
Entre ‘La mala dona’ i ‘Els àngels em miren’ va publicar ‘L’any de la plaga’ (2010), ‘Bioko’ (2013) i ‘Farishta’ (2017). També amb la marca del gènere. I és que totes les seves obres estan interrelacionades, amb més o menys grau, i amb un membre de la nissaga dels Corvo pel mig... És un projecte global, perquè tinc entès que encara hi vol sumar, al trencaclosques literari, set o vuit novel·les més... No és asfixiant?
Ho pot ser perquè sé que tinc un temps limitat. Un dia o altre m’he de morir i espero fer-ho quan hagi acabat tot el projecte. I no escric 24 hores al dia perquè m’angoixaria. M’agrada escriure, però no en vull ser un esclau. Des de l’inici tenia clar que si cada novel·la crea un univers nou partint de zero, ¿per què no ho podem fer compartit?, que totes les novel·les siguin diferents, però que tinguin connexions conceptuals i de personatges. Per a mi és plaent i crec que per al lector també. És un joc, un pacte amb el lector. Una mica com ara fa el director de cinema Shyamalan o l’univers Marvel.
A ‘Els àngels em miren’ hi proclama la Cinquena República Catalana! Amb l’exèrcit espanyol posant setge i els Mossos dividits entre fidels a la Generalitat i altres que no... Tot molt realista, però amb morts. Fins a 23.
La vaig començar a escriure el 12 de setembre del 2017. Tot i que el 20 va passar el tema de la conselleria d’Economia i hi va haver un bloqueig, meu i crec que de tothom; recordo haver parlat amb escriptors i cap podia escriure una sola línia. Tothom pendent de la ràdio. Com està passant ara, tothom pendent del judici... M’havia plantejat escriure una novel·la ambientada en la realitat però canviava, no cada dia, cada hora. Davant d’això vaig decidir fer una aposta per un dels escenaris, i ho vaig fer per la República Catalana. Així que vaig declarar la independència, encara que només sigui en una ficció. I vaig fer una ucronia, perquè els personatges no són els de la vida real. El punt de Jombar, que és com es diu a les ucronies quan hi ha el canvi amb la realitat, passa el 4 d’octubre del 2017. A partir d’aquí aplico el “i si...” i vaig seguint un ordre lògic, o il·lògic, perquè els humans no en som gaire, de lògics, fins a arribar a què hauria passat perquè es proclamés una república. Però això és només un dels capítols de la novel·la. És un intent de fer política-ficció o sociologia-ficció. Una ucronia, vaja.

Una república amb adolescents angelicals

Marc Pastor (Barcelona, 1977) presenta Els àngels em miren (Amsterdam), un novel·la de procediment policial que comença amb els cadàvers de dues adolescents en un pis de la zona més marginal de Sant Andreu. El mosso d’esquadra Abraham Corvo, mulat d’origen guineà i habitat per una mena de dimoni de màgia negra, és un dels molts que investiguen un cas narrat amb bon ritme, excel·lent diàlegs i aportacions d’estil molt benvingudes. A més que ens permet viure en una Catalunya independent en forma de república.

És la sisena obra que publica, part d’un projecte global en què totes estan relacionades, després de Montecristo (2007), La mala dona (2008), L’any de la plaga (2010), Bioko (2013) i Farishta (2017).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.