La fantasia palestina

Convidat pel festival MOT, que té lloc del 28 de març al 6 d’abril a la doble seu d’Olot i Girona, Mazen Maarouf ha aprofitat que Navona i Alianza l’han traduït al català i al castellà, respectivament, per presentar el recull de relats amb què és finalista al premi Man Booker, després d’haver guanyat el 2016 el premi Al Multaqa, un dels més importants en llengua àrab.

Acudits per a milicians (amb traducció catalana de Margarida Castells i castellana d’Ignacio Gutiérrez) és un recull de catorze narracions (en algun cas, subdividides) en què l’autor mostra la visió de la guerra i de la societat tradicional del Beirut de la seva infantesa; per tant, amb la innocència, però també amb la mala llet d’un nen.

“Vaig intentar esborrar la frontera entre realitat i ficció, a través de malsons, catàstrofes i fantasia”, comenta Mazen Maarouf (Beirut, 1978), escriptor, poeta, traductor i periodista palestí. Graduat en química, va treballar uns anys com a professor abans de dedicar-se plenament a l’escriptura a partir del 2008. Va néixer en una família de refugiats palestins que va haver de fugir de Tal Al-Zaatar al començament de la guerra civil libanesa. Des del 2011 és refugiat polític a Reykjavík, on va anar amb un ajut a la creació. Ara té també la nacionalitat islandesa. “A Reykjavík, mentre escrivia Acudits per a milicians, vivia en una precarietat extrema”, confessa. “Vaig néixer al Líban i em van educar com a palestí, tot i que mai he estat a Palestina, que per mi és sempre una fantasia”, explica.

“Tots els personatges de l’obra estan inspirats en gent que conec; vaig escriure aquests contes per donar les gràcies a aquestes persones normals, tot i que penso que aquest llibre pertany sobretot a les dones com ma mare, que van ser esclafades pel masclisme i la guerra; elles són les veritables heroïnes.”

Els contes del recull estan molt carregats d’un humor agredolç o directament negre, de situacions surrealistes –sovint en la línia d’un mestre com Miguel Gila, que Maarouf, naturalment, no coneix–, d’una certa poètica i de molta personalitat narrativa. “Quan de petit vius sota la tensió política i bèl·lica, penses que aquestes circumstàncies són la vida normal; a Islàndia vaig saber què vol dir viure en pau, però aquella pau em va resultar inquietant, i per això vaig tornar, a través dels contes, al món pertorbador de la meva infantesa.”

Encara sobre l’opció de l’humor, Maarouf explica: “Et permet trencar els tabús de moments dramàtics, una expansió psicològica, i a això cal sumar-hi el punt de vista infantil, que trenca amb la realitat i ofereix altres perspectives.”

El fons de l’obra, a més d’un enriquidor fresc de la societat libanesa tradicional, és una crítica intel·ligent a la guerra i al patriarcat. “En època de guerra, les decisions les prenen els homes i tot és molt masculí i patriòtic, per això els nens, i jo quan ho era allà, pensen que han de ser valents, forts, durs, temeraris i que si no aguanten pallisses, no són res.” Uns relats molt recomanables en la tradició d’autors com ara Roald Dahl, Günter Grass, Etgar Keret, Amy Hempel i, entre altres, J.M.G. Le Clézio.