El bandoler lloat per Cervantes

Conegut pel crit de “Visca la terra i mori el mal govern!”, Rocaguinarda és considerat per molts el bandoler més gran que mai hagi hagut a Catalunya. I Serrallonga, on el situaríem?, es preguntaran molts. “Era un lladre de mala mort que el romanticisme es va encarregar d’exalçar en el segle XIX.” Qui respon, també sumant-se a reivindicar la figura del bandoler del Lluçanès (nascut en un mas dels afores d’Oristà), és Gerard Bussot, escriptor de Sant Feliu de Guíxols que fa tres anys va publicar Temps d’herois (El setge de Girona de 1809) i ara ha decidit tornar al gènere de la novel·la històrica per recrear la vida de Perot Rocaguinarda, que considera “una autèntica figura del rock, el nostre Robin Hood, en aquest cas real i documentat”.

Novament basant-se en la documentació històrica per oferir una ficció novel·lada, Bussot quan parla del personatge transmet una fascinació similar a la dels contemporanis d’aquest bandoler que va tenir en escac i mat les forces del virrei de Catalunya i, de retruc, la corona hispànica. Com explica, a tot Europa es coneixien el seu nom i les seves gestes. A Castella, sense anar més lluny, se’n va fer ressò Lope de Vega i Miguel de Cervantes –és Roque Guinart qui rep el Quixot a Barcelona en el segon volum del cèlebre llibre de cavalleria–, que el van lloar, i la reina Margarida d’Àustria el va tenir en molta estima, mentre que els virreis l’odiaven. “El poble ras l’anomenava el bandoler honrat, perquè era just.”

Rocaguinarda. El bandoler (Efadós, 2019) arrenca la història el 1616, quan, ja indultat per la Corona d’Espanya, combat musulmans i otomans com a oficial de l’exèrcit. A partir d’aquí, a Nàpols i amb el seu suposat encontre amb un escriptor que prepara una gran novel·la protagonitzada per un cavaller crepuscular que emprèn un llarg viatge per la Península (Cervantes), es recrea la història enrere fins als inicis. Episodis en què l’autor aprofita per descriure la pobresa de l’època, els conflictes entre feudalisme i bandolerisme i aprofundir les trames urbanes de poblacions com ara Vic, Barcelona, Nàpols, Llívia, Ripoll, Foix i Mataró en el segle XVII.

Pel que fa al protagonista, Bussó deixa constància, entre altres aspectes, que era una persona culta –“sabia llegir i escriure en una època marcada per l’analfabetisme”, remarca– i que pertanyia, per tradició familiar, al clan dels nyerros. “En el segle XVII, la noblesa catalana estava dividida en dos grans bàndols, els nyerros i els cadells, enfrontats a mort per la defensa dels seus interessos.” La pesta negra i la caça de bruixes de la Inquisició també potencien el rerefons d’aquest relat apassionant.