“Tots hem tingut una família de substitució”

Sí. Jo de jovenet ja havia escrit molt: teatre, poesia, m’havia presentat al premi Recull amb disset anys i havia guanyat el primer accèssit. Després amb el periodisme ja sabem què passa, que no tens prou temps per a tot, i em vaig acostumar a guardar els guions al cap. Vaig acabar la carrera de periodisme amb un munt de projectes mentals i algunes notes. Fins que m’hi vaig poder posar.

El diari t’obliga molt a triar entre el blanc i el negre. Un llibre, en canvi, et permet incorporar més matisos. Això no vol dir que sigui partidari de l’equidistància, cada cas que analitzes té una valoració moral. El que pretenc en la literatura és ser un no-alineat, que el lector pugui prendre partit a mesura que va sabent més coses dels personatges. Tot i que en una novel·la no hi ha d’haver judicis morals.

En general jo crec que es tracta de construir paisatges físics i humans creïbles. I com més detallista ets, com més t’aproximes al que vols explicar, més universal és el resultat. D’altra banda, la guerra i la postguerra són literàriament molt atractives perquè treuen el millor i el pitjor de les persones. Si confrontes els personatges a situacions molt difícils, els obligues a actuar amb una certa radicalitat i fas que els surti l’ànima d’una manera molt eficaç.

Va anar exactament així. Es tractava del jutge de pau de Caldes, que havia assistit al club de lectura de La maledicció dels Palmisano i al final de l’acte m’ho va venir a explicar. Quan vaig veure que la història em començava a entrampar d’una manera brutal, vam quedar per dinar i aleshores ell va fer que la història m’enamorés. Sobretot quan em va dir que d’aquella estada del 1944 dels italians n’havia quedat un rastre del que abans se’n deia “fills il·legítims”.

L’arribada dels mariners va ser una autèntica revolució. Molts homes del país havien mort en la guerra o havien marxat a l’exili o estaven tancats a les presons franquistes. Una revolució a tots els nivells, perquè aquells nois italians rebien un petit salari del consolat i, per tant, les botigues en deien bé. També les dones de pagès que menaven els camps i el bestiar totes soles. Els nois van portar a Caldes companyia, diners i algun festeig.

Totes les cartes que hi ha al llibre són verídiques. També les que s’enviaven en Mateu i la Neus, tot i que són cartes reconstruïdes amb el més important que es deien. Amb les cartes oficials passa exactament el mateix. En algunes hi ha algun retoc per fer-les més entenedores, però estan basades en documentació real, en el llenguatge, en la hipocresia de l’època.

Aquesta és la història d’en Mateu, el tercer de cinc germans que viu en una casa molt pobra de Caldes i se sent diferent des del primer dia. I al cap de poc no només se’n sent sinó que se sap diferent perquè en aquella època hi havia un cert desvergonyiment i veu com pel carrer les àvies comenten: “Que trempat ens ha sortit l’italianet.” No el preocupa això del pare inicialment, sinó que vol deixar enrere la misèria i els crits. Encara avui en Mateu no suporta sentir cridar.

M’interessava molt fer-ho perquè he ficcionat part de la seva vida i no volia que hi hagués res que pogués contradir la seva personalitat. Crec que n’ha quedat molt content.

Sí, però a mi em semblava que en aquest llibre no feia falta anar més lluny. Es tractava de parlar sobretot de la tendresa, la companyia, la solidaritat, que és el que a mi m’ha semblat descobrir en les persones del Caldes d’aquella època. La Joana descobreix a través d’en Ciro que existeixen altres homes, que la respecten, que li expliquen històries, que intenten ajudar-la, que la festegen... I tot això li permet redescobrir-se a ella mateixa i pensar que segurament en unes altres circumstàncies podria haver tingut una vida diferent. Tenint en compte que aleshores no és que no poguessis reaccionar contra aquesta pressió, és que ni tan sols podies somniar-ho.

Suposo que és una obsessió que em ve dels meus anys d’internat al Collell. Jo formava part d’una família de dotze germans i m’enyorava una bogeria. Però a la vegada aprens des del primer any que al cap de vuit dies has de tenir els teus amics, que passaran a ser la teva família, gent amb qui ho compartiràs tot. Quan fa fred, la fa per a tots; quan tenim por, en tenim tots. Quan ens rebel·lem contra la disciplina dels mossens necessitem ajudar-nos els uns als altres. Per tant, durant cinc anys tens els teus amics, que es converteixen en la teva família. Però després surts del col·legi i els substitueixes per uns altres amics que tornaran a ser eterns i insubstituïbles però que tornaràs a substituir quan toqui. Tots hem tingut una família substitutòria en algun moment de la vida i tots hem descobert també que la família de sang estira molt.

Efectivament, la novel·la necessitava aquest final amb pistes sobre quina és la veritat perquè molt aviat s’aclareixen algunes coses que després no són com semblen. El lector pot arribar a la plana seixanta i pensar que ja se li ha explicat tot. Després veurà que tot torna a començar i tot pot ser diferent. A més, la història de l’Ovilio és real, vaig descobrir-la en un dinar amb oficials de la marina italiana i amb un exministre de la Defensa, tots de l’associació de supervivents del Roma. Allà em van parlar d’aquest personatge i de la seva història, de com va portar a la butxaca durant setanta anys la fotografia de la seva xicota catalana de Vidreres.

Sí. He conegut la gent de la qual parlo i aquesta gent sabia que jo volia convertir la seva història en una història pública. Calia assumir el paper de narrador perquè amb totes les veus diferents que hi intervenen era important posar-m’hi. Per això hi ha l’escena inicial al cementiri en la qual en Mateu parla directament amb mi. I per això hi ha les escenes italianes en les quals hi soc igualment present.