Pedaços de realitat
Àngel Burgas torna a la novel·la per a adults al cap de deu anys amb ‘Els dies del Rainbow’, una història al voltant d’un crim comès en un local tèrbol dels anys 80
Un dels personatges més intrigants d’Els dies del Rainbow (Brau Edicions), la nova novel·la d’Àngel Burgas, és en Toni Pey, un noi que no hi és tot però que dibuixa de meravella, amb una punta d’obsessió, tot allò que té a prop, començant per les habitacions de casa seva, des dels dormitoris fins al lavabo, i els llits i els armaris i els petits detalls: el raspall de dents, l’interruptor de la llum, l’estoig de les lents de contacte. I quan en té una bona pila, els penja a la paret, i després fa un dibuix que conté tots els dibuixos penjats, i la paret i tot, amb l’endoll i el cablejat del telèfon resseguint el sòcol, en una mise en abyme que és com la literatura mateixa quan, abocada al món per examinar-lo amb detall, en torna amb alguna cosa que potser s’hi assembla, però no l’és.
Com els dibuixos de Toni Pey, que per més objectes que continguin no seran mai la realitat, sinó una seva representació, Els dies del Rainbow, tot i basar-se se en llocs, personatges i situacions reals, pertany també a una esfera diferent. Àngel Burgas (Figueres, 1965) va insistir-hi una vegada i una altra en la presentació a Girona, la setmana passada, de la seva quarta novel·la per a adults, que arriba deu anys després de l’última, L’habitació d’en Beckwitt (2009). La història gira al voltant del retrobament d’una sèrie de personatges que, anys enrere, van freqüentar un local obscur, vagament pecaminós, i van quedar marcats per un crim. Alguns lectors, pel fet que en algun moment apareix un pont de pedra que travessa un riu, han sospitat que la novel·la podria estar ambientada a Girona, però la veritat és que Àngel Burgas ha tingut al pensament les Terres de l’Ebre, i més en concret Roquetes, Tortosa i el petit municipi de Jesús, on als anys vuitanta també hi havia hagut un local una mica sinistre de nom igualment estranger, el Broadway, reconvertit avui en “un decrèpit restaurant de menús”. Burgas va confessar haver-hi tornat per si renovar el contacte amb el real l’ajudava a definir l’atmosfera i el perfil del personatge del propietari, però el retrobament va ser devastador: “Dir que el lloc és cutre és dir molt poc. Tot estava deixat, a les taules no hi havia ningú i l’amo feia una impressió penosa. Vaig preferir que no m’expliqués la seva vida.” En tot cas, l’home de carn i os va suggerir-li la decadència que ha projectat en el personatge de Pep Albà, un home ja gran i impedit que enyora els temps gloriosos d’aquell Broadway transformat en Rainbow en la ficció.
Una novel·la, de fet, està feta de molts pedaços de realitat. Un altre prové del relat de la mare d’una amiga de l’escriptor, que arran d’un accident va perdre la consciència durant cinc hores, de les quals no recordava absolutament res. Un material massa novel·lesc perquè Àngel Burgas el deixés perdre, com el fabulós ofici de Joan Roca, el pare de la presentadora televisiva Elisenda Roca, que durant un sopar va explicar-li que es dedicava a fer de malalt imaginari (però molt ben documentat) per posar a prova els coneixements dels metges en pràctiques a la sanitat pública. Joan Roca reapareix, doncs, a la novel·la transformat en l’actor Rufí, l’únic que va marxar del poble i que ara hi torna “sense saber quina relació té amb el seu passat”. Per a Burgas, format en belles arts, Toni Pey no pot deixar d’exercir una gran fascinació, com el model en el qual s’inspira, l’artista marginal nord-americà James Castle. A la novel·la, és un personatge inquietant, sobre el qual pesa una llegenda malvada (“no t’hi acostis mai”, adverteixen les mares a les filles), però que al mateix temps pot despertar una gran compassió. Així com l’escriptor s’ha deixat acompanyar per records i anècdotes personals, els personatges del seu llibre també tenen una gran afició a explicar-se coses: “M’interessa molt la idea de l’oient passiu, aquell que escolta sense entendre gaire res, com li passa a un altre personatge, que ho compara amb anar al cinema per veure una pel·lícula que no entén però que l’ha commogut.”