La qualitat ens salvarà
dones ·
La narrativa, la poesia, el teatre i l’assaig han tingut especial rellevància els últims dos anys, tot i que seria un error parlar de literatura de dones
Els premis a obra publicada es poden acabar convertint en un nou cul-de-sac per als autors emergents
La concentració editorial ha afavorit l’eclosió dels nous segells i nous autors
Acostumat a jugar a la contra i amb la llengua pràcticament clausurada o reduïda a l’àmbit domèstic, molts dels escriptors de la llarga postguerra van crear una literatura en paral·lel ben diferent al cofoisme que patim ara. Un dels més emblemàtics va ser Joan Triadú, que va presentar un eslògan, una màxima, que al llarg d’aquests anys s’ha deformat. Triadú havia repetit: “Només la qualitat ens salvarà.” Què volia dir? Fills directes de Carles Riba, aquells escriptors podien alternar les seves preferències en els partidaris de Riba, Carner, Sagarra o Espriu. Què en queda?
No donarem la resposta i obrirem nous interrogants en l’observació d’alguns factors que ens poden fer millorar, ni que sigui des del punt de vista argumental. Cal dir que aquells escriptors que coneixíem com l’alineació d’un equip esportiu de qualitat s’han convertit en infinitat de noms, autors que repeteixen o s’evaporen, que sovint els crítics saluden en els debuts per oblidar-los o rebentar-los en el segon o en el tercer. El balanç de la temporada passada i l’actual ens dona resultats optimistes. O així m’ho sembla en la lectura dels originals, en el dia a dia.
A part dels autors que prefereixo i que he repetit sovint (Jordi Coca, Miquel de Palol i Julià de Jòdar) caldria recordar gent important com ara Albert Jané, que amb 88 anys va presentar la seva primera novel·la, Cal·lidoscopi informal, una obra de gairebé 1.400 pàgines, que Edicions de l’Ela Geminada va presentar en paper bíblia. Com recorda al pròleg Joan Ferrer, Jané ens va ensenyar a escriure en la nostra llengua quan érem petits, sovint en les historietes. Jané ens ha presentat el seu Ulisses i segurament passarà desapercebut per les pròpies inèrcies del mercat i del país, però convindria que el tinguéssim en compte, però que el mateix Ferrer va definir com a “portentós”.
En paral·lel, mirarem la resta d’humans, començant per escriptores que estan publicant primers llibres més que notables com ara l’enigmàtica Marta Rojals o les que van a cara descoberta: Llucia Ramis, Eva Baltasar, Maria Escalas, Marta Orriols, Núria Cadenes, Susanna Rafart... Entre elles, dues que repeteixen. Primer, Irene Solà, que havia guanyat el Documenta 2017 amb Els dics, acaba de ser la flamant guanyadora del premi Anagrama de novel·la catalana, un premi que ja havia guanyat l’esmentada Ramis i que va tenir com a finalista en la primera edició Anna Ballbona, també amb una novel·la de debut. En segon lloc, cal repetir el nom d’Ada Castells, que l’any passat va iniciar la sèrie de novel·les Matar el monstre – acaba de tancar el cicle Palol– i que enguany ha presentat Mare, una obra autobiogràfica en què l’anècdota i el detall s’uneixen al gran argument de pares i fills com a motiu literari. És una novel·la de gran qualitat que corona una obra que va iniciar aquesta jove veterana fa vint anys amb El dit de l’àngel.
Un altre corredor de fons és Julià Guillamon, que utilitza un material semblant a Castells per bastir una sèrie de relats autobiogràfics, que valen molt la pena. Tant El barri dela plata –amb l’escenari del seu Poblenou natal i la història dels seus pares– com ara El tren de la bruixa –on els records agredolços de la vida familiar xoquen amb una actualitat dura– mereixerien un reconeixement unànime. Al costat m’agradaria col·locar la novel·la Dins el riu, entre els joncs d’Antoni Munné-Jordà, obra bèl·lica i d’idees sobre uns expedicionaris de la División Azul.
Aquest és un balanç ràpid i gairebé de memòria, però que deixa entreveure que la màxima de Triadú es compleix malgrat l’escàs i desenfocat suport dels organismes oficials i de la televisió pública, que donen una idea del país superficial i xarona, marcada pels aniversaris i obviant la cultura de fons que s’està gestant dia a dia. Si a aquestes novetats sumem els llibres de Sergi Pàmies, Toni Soler, Carme Riera, el dietari de Francesc Parcerisas, i aquests anys els llibres de Toni Sala i Jordi Lara, el bon nivell de traduccions de literatura contemporània i de clàssics, demostraria que la creació avortada de públic té la paradoxa d’una literatura de qualitat fàcilment exportable i de nivell alt.