Gegants i amics, cara a cara

Encara recent la seva reivindicació de Salvador Dalí com un mestre de la provocació i el happening, al llibre Dalí esencial, el periodista Josep Playà Maset publica ara amb el segell figuerenc Brau una aproximació a la relació del pintor amb un altre empordanès d’envergadura: l’escriptor Carles Fages de Climent. És un acarament més desigual i tot del que pot fer preveure la portada del volum Fages Dalí. Genis i amics, que recorda un cartell pugilista, perquè si el primer encarna l’artista triomfant, reconegut internacionalment, el segon n’és la ganyota amarga, la gran promesa que acaba sent marginada al seu propi país, on dia rere dia, fins i tot en ple any de commemoracions, continua sent amorrada al seu racó ultralocal. Playà Maset, que va ser comissari de l’Any Dalí a Figueres, el 2004, i és un dels millors especialistes en la seva obra, planteja el llibre com una confluència de gegants de conciliació aparentment problemàtica però en realitat units per més d’un projecte compartit i per la devoció permanent a l’Empordà, que erigiran en el centre de la seva creació. És en aquest “patriotisme empordanès”, com en diu Playà Maset manllevant l’expressió d’un altre paisà com Josep Pla, que cal buscar les seves afinitats més estretes: “Fages i Dalí van coincidir en la seva defensa del localisme com a principi i mètode del seu procés creatiu. I això els va fer coincidir una i altra vegada, malgrat les diferències de caràcter, les divergències puntuals i l’allunyament físic en molts períodes.” L’autor assenyala encara un altre tret comú: la intransigència, que en Dalí prendrà forma en la seva animadversió als “putrefactes” i en Fages s’alliberarà a través dels càustics epigrames.

A banda dels parentius de lloc i caràcter, van col·laborar en diversos projectes. Dalí va il·lustrar dos llibres de Fages, Les bruixes de Llers i Balada del sabater d’Ordis, de la mateixa manera que Fages va escriure els rodolins d’una auca a la qual Dalí posaria les vinyetes, el 1961. Playà Maset assenyala l’excepcionalitat d’una col·laboració reincident, tenint en compte que Dalí “no era precisament un artista de fidelitats”, i apunta altres confluències fins ara desconegudes, amb unes sorprenents coincidències estètiques i ideològiques (per exemple, l’admiració comuna per Colom, Velázquez o Gaudí), que ha pogut descobrir a través de testimonis vius i de la documentació de la Fundació-Gala-Dalí i de l’Arxiu Fages de Castelló d’Empúries, on ha aparegut una capseta amb més de 150 fitxes on Fages escrivia va escriure l’esborrany dels rodolins de l’auca del museu Dalí, amb anotacions del mateix artista. Playà rememora també la importància que va tenir en la seva relació la boîte El Celler d’en Climent, en una finca de la família Fages a la Selva de Mar: el capítol que hi dedica el periodista és també una crònica del turisme naixent.