“Per pagar unes ulleres cal vendre cent llibres”

M’he fet presidenta de l’associació Escrivim, en què treballem en aquest tema des de fa set o vuit anys. Des d’una mica abans de la crisi econòmica. Ja fa molt de temps que la cultura com a objecte de consum s’ha confós, s’ha desvirtuat. S’ha considerat que la cultura és un dret per a tothom, amb la qual cosa estic d’acord, però en canvi l’Estat no garanteix aquest dret. Aquest dret ho és per als ciutadans, com ho són l’ensenyament i la sanitat, però així com hi ha uns pressupostos per pagar els professors i els metges, per a la cultura no. La cultura figura que s’automanté amb les lleis del mercat. És una mica contradictori. I tots aquests sectors, concretament l’editorial, són una cadena amb un seguit de persones que hi treballen i que venen llibres, perquè els llibres són els que els permeten sobreviure, però els que es considera que estan fora d’aquest mercat i que ho fan per plaer i per hobby, són els escriptors i les escriptores i són els únics que no viuen de la seva feina.

Tothom troba lògic que si algú treballa set o vuit hores al dia en una editorial cobri un sou. Però els que pensen els llibres i els posen a disposició de tot aquest procés de producció sembla que no és lògic que cobrin dignament per una feina de set o vuit hores al dia. I això és un decalatge que ha anat passant factura als escriptors i escriptores i a altres sectors de la cultura, en general.

És molt complex, perquè de discursos n’hem explorat molts. Per exemple els francesos estan igual. Tot i que a França hi ha molta més protecció de la creació, en tots els àmbits. Nosaltres ara estem lluitant per un estatut de l’artista, que aquí és pioner però que no els ve de nou a països com Alemanya, Anglaterra, França o països escandinaus, on estan mimant molt els creadors. A França van fer una campanya molt colpidora en què es veia una escriptora o un il·lustrador en imatges quotidianes, menjant un croissant, bevent un cafè, comprant-se unes ulleres... Hi afegien de manera gràfica el nombre de llibres que havia de vendre per poder-se permetre aquest luxe de beure un cafè. Era aterridor. La gent no sap que per pagar unes ulleres graduades has de vendre cent llibres. Perquè el percentatge que reben els autors és molt baix, quan els costos de producció han minvat i això no s’ha correspost amb una millora de les condicions dels autors.

A Catalunya escrivim en una llengua minoritària i és incomparable el nombre potencial de lectors que tenim al costat d’algú que escriu en alemany, espanyol, francès o anglès.

S’associa l’escriptura al plaer, que és veritat, és una sort poder treballar d’allò que desitges i t’agrada, però escriure també és molt dur. I tot el que hi ha al voltant, com la promoció de l’obra, cosa que se suposa que han de fer els autors i autores per mantenir els seus llibres vius. Abans no es demanava però ara ja va associat a la publicació.

Em van dir una cosa que em va sorprendre i és que era un llibre transgressor, i jo no ho trobava. Pensava que, als anys vuitanta, hi havia moltes coses que ja estaven superades, com ara dir que als nens no els agrada l’escola o que són rebels perquè no creuen els seus pares. Eren personatges amb els quals jo compartia la mirada quan era una nena, en una dictadura. I és perquè als vuitanta la literatura infantil i juvenil estava sotmesa a unes lleis, que encara hi són, per complaure molts sectors: l’escola, l’Església, els pares i mares que són els consumidors, i censors, dels llibres dels seus fills. Per tant, les editorials ja aplicaven aquest filtre del políticament correcte.

És atzarosa, perquè jo havia fet una investigació sobre Gaudí per escriure una sèrie per a la televisió. Vaig conèixer tantes coses del personatge que vaig pensar a fer-ne una novel·la, que sempre és un recurs útil. Vaig pensar en quin episodi era el que més em va apassionar i quines eren les preguntes que m’havia anat fent mentre escrivia el guió. La infantesa i la joventut de Gaudí són molt desconegudes. I en la vida adulta és un personatge molt contradictori, entre una personalitat molt poc interessant, un home sorrut sense gaire contacte social, amb conviccions místiques que, en canvi, com a creador, està dotat d’un gran grau de bogeria. Possiblement, moltes de les seves raons de ser, de pensar i de veure el món es van consolidar en la seva adolescència, que és quan adquirim la consciència de nosaltres mateixos, del món, i fonamentem la nostra futura personalitat.

La seva infantesa i adolescència a Reus i Riudoms, en un marc entre idíl·lic i aspre, és poc coneguda. El Baix Camp va inspirar moltes de les seves obres des del punt de vista paisatgístic i visual. Relacionen alguns dels seus recursos amb ser fill de calderers, la predilecció pels volums curvilinis. Però en canvi ningú parla de coses que també el devien influenciar. Reus era la ciutat més revolucionària, més obrera, més industrial, fora de Barcelona. I és on hi va haver una revolució més sagnant durant la proclamació de la Primera República. Aquest moment, en què Gaudí tenia setze anys, va ser un detonant perquè la família l’enviés a estudiar a Barcelona.

Perquè el seu íntim amic, Eduard Toda, que seria el primer egiptòleg d’Espanya i va voltar per tot el món, tenia un tutor, Josep Güell i Mercader, que va ser el cap de la Junta Revolucionària de Reus. I fonts que vaig consultar em van dir que era evident que Gaudí estava relacionat amb aquest moviment, amb la maçoneria, amb idees ultraliberals, amb idees anticlericals i de socialisme utòpic... I tot això s’ha amagat.

Sí, quan tenia 22 anys va tenir un amor molt incorrecte que no va acabar de fructificar, amb una noia absolutament esbojarrada i inadequada, divorciada i amb una filla, que havia recorregut mig món actuant a cabarets i que era professora en una escola llibertària. A Gaudí l’atreien aquests comportaments transgressors, però ell només era transgressor amb la seva arquitectura.

La Coia és inventada. És el fil conductor i una mort que colpeja el jove Gaudí. Massa evolucionada pel seu temps, tot i que sempre hi ha persones que han nascut abans de l’època que els tocava. I amb tot plegat he donat possibles respostes a preguntes que m’havia fet sobre Gaudí, que a algú li poden agradar i a algú no.

Entre els dotze i els quinze anys llegia i rellegia les aventures de Tarzan. Però el Tarzan que la gent desconeix, perquè era un lord, Lord Greystoke. Escrites per Edgar Rice Burroughs, que també era autor de ciència-ficció pura. I Tarzan aprenia la noblesa i les lleis de la selva a través dels animals, per tant hi havia un missatge ecologista. Sempre vaig pensar a fer-li un petit homenatge.

Sí, una gran mona que s’afilla un nen que no parla però que, com tots els nens, té una capacitat d’adaptació més alta que els adults i no només sobreviu sinó que se sent molt a gust. Malgrat que els primats són violents i agressius i mentiders, són millors que els veïns i els companys de classe del Dani.

Quan vaig començar jo era desconeguda, lògicament, i, a més, no coneixia a ningú del món editorial. I amb la primera novel·la em vaig presentar a un premi, l’únic d’infantil en aquell moment, el Folch i Torres. A més del Joaquim Ruyra de juvenil. Per mi va ser una opció i em va anar bé perquè amb tres obres consecutives vaig guanyar tres premis, aquests dos citats més el Serra d’Or. I després vaig estar uns deu anys sense presentar-me a cap, quan feia guions. En tornar a la literatura havia quedat altre cop desplaçada, em vaig presentar a l’Edebé i el vaig guanyar. Ara costa més guanyar perquè s’hi presenta molta més gent que fa anys. O potser he perdut facultats [riu].

La trilogia va marcar un abans i un després pel que fa a creure’m que hi podia haver una professió consolidada amb la literatura infantil i juvenil. La vaig començar a publicar el 2004. El 2005 i el 2006 es va començar a traduir a totes les llengües. Em van donar el premi Poliglota i tot [riu]. I la trilogia em va permetre ser coneguda fora de Catalunya.

Sí, em va permetre ser més ambiciosa. Escriure Paraules emmetzinades en format juvenil es deu a l’èxit de la trilogia de La guerra de les bruixes. Fins aleshores tenia dos mons separats, el dels guions i el de la literatura i, a partir d’aquell moment, vaig establir vasos comunicants. Un guió que tenia per a una pel·lícula el podia passar a novel·la.

És molt decebedor el món de les novel·les d’adults, tenen un temps molt curt. S’exhibeixen com a novetats i passats un o dos anys desapareixen. Queden a les biblioteques i poca cosa més. Les novel·les juvenils de fa deu, quinze o vint anys estan vives i continuen generant la mateixa passió i curiositat en els lectors. Ara el meu best-seller és Paraules emmetzinades i té nou anys. Si fos una obra d’adults estaria morta i enterrada fa temps.