Maicas, amablement incòmode

La cultura catalana està feta de les grans patums i també dels altres cors sensibles. Dilluns al vespre es va presentar el llibre Moisès Maicas, la passió pel teatre, en què es recullen articles en memòria d’un director incòmode, com reconeixia la directora de l’Institut del Teatre, Magda Puyo. Però més incòmode per als seus companys va ser “no haver-lo sabut retenir”. La presentació –fa unes setmanes ja se n’havia fet una altra a Mataró, el seu municipi refugi, des de sempre– va ser un acte d’elevada contenció. Sala d’actes plena, lectura de dos textos breus –d’El mariner, a càrrec de Mercè Pons, i de Senzillament complicat, amb Josep Minguell– i fortes encaixades de mans de comiat. Maicas era un artista servicial i amable, de cor sensible, que perseverava des dels marges, ja que la precarietat de la cultura no li va saber donar un coixí.

Les morts inesperades dels artistes mediàtics acostumen a tenir una rèplica, en forma d’espectacle, al cap de pocs mesos. Tothom vol sortir a l’escenari i recordar en primera persona alguna anècdota o aquella escena que havien compartit amb la persona desapareguda. Les gales són seguides amb atenció pels mitjans de comunicació. Amb Maicas, tot és diferent. Va ser la constància d’un equip d’amics de Mataró –entre els quals hi ha Tere Almar i Toni Cabré, indubtablement– el que va reconduir aquell cop de ràbia i incomprensió en un llibre amb 50 textos breus que destil·len amor i respecte per al que ja no hi és. Com qui parla a un amic, se’n desprenen confessions, poemes amagats d’adolescència i una familiaritat que molta gent del sector teatral desconeixia (Joan Pera és tiet de Maicas). Amb Maicas, s’hi adiu més el comentari temperat. Cesc Gelabert reconeixia que encara no s’explicava com podia ser que Maicas hagués pres la fatal decisió: “48 hores després havíem quedat per assajar!” Havien tingut una gran connexió amb Escrit en l’aire arran de Valère Novarina i preparaven Blau a partir de Palau i Fabre.

L’escriptor Jordi Coca, exdirector de l’Institut del Teatre, coincidia amb Gelabert que el país no té prou múscul per ajudar tots els artistes. Coca, que el coneixia com a fill del director Carles Maicas, deia que en Moisès també tenia “un món, una mirada i una veu propis”. Coca va veure com el jove Maicas provava coses apassionadament, amb una veu confusa, però insistent: “Ell estava en la batalla, però no es pot fer sol; és impossible.” Coca, de fet, va recordar un cas similar, el del director d’escena Jordi Mesalles. Aquests dos talents proposaven un espai incòmode de qüestionament continu del model social imperant: “Amb els dubtes que ens generen, ens nodreixen.” L’horitzó de Maicas era clar i desenfocat alhora. Perquè sabia on es volia dirigir, tot i que no tenia un cel destapat i radiant. Era una heroïcitat. Dilluns, Coca lamentava que les institucions que tenen recursos protegeixin les altres persones que encara avui continuen apostant pel risc. Coca exigeix que deixin de considerar que la seva feina és repartir Creus de Sant Jordi i que baixin a l’arena a rescatar creadors.

Moisès Maicas (Mataró, 1965 - Barcelona, 2017) es va estrenar d’ajudant de direcció amb Els negres, de Jean Genet (1985). Des del 1987, emprèn projectes com a director amb Teatre Invisible (amb Manuel Guerrero) per reivindicar Pessoa, Agustí Bartra, Palau i Fabre, Novarina, Witkiewicz, Joan Brossa, Bertolt Brecht, Toni Cabré, Dostoievski, Beckett, Shakespeare, Lars Norén, Thomas Bernhard, Roland Schimmelpfennig, Sarah Kane, David Mamet... Sovint un mapamundi de teatre difícil d’encapsar (traduït i editat amb Anna Soler Horta) si no era amb Maicas. Ell, sempre escoltant i paint les opinions de teatre, mirada amable i un punt incòmoda.