Cinema
Alexandre Chartrand
Director de cinema documental
“L’1-O va canviar el punt de vista sobre Espanya”
-
Alexandre Chartrand presenta al Docs Barcelona el seu documental sobre l’1-O ACN. -
VÍDEO: Un fragment del documental. K-Films
El binomi identitat-llengua forma part de l’ADN d’Alexandre Chartrand (Ottawa, Ontario, 1977). “Soc d’una minoria anomenada francoontarians; és com viure a la Franja de Ponent i parlar català”, comenta. Als 18 anys va votar per la independència en el referèndum del Quebec (1995). Ja fa molts anys que es va interessar per Catalunya i va començar a estudiar català. Ha rodat dos documentals sobre Catalunya. El primer, Le peuple interdit (‘El poble prohibit’), sobre la consulta del 9-N del 2014. El segon, Avec un sourire, la révolution! (‘Amb un somriure, la revolta!’), pren el títol d’una cançó del Lluís Llach, un dels protagonistes, juntament amb Sergi López, Mireia Boya, Quim Arrufat, Carles Puigdemont, Jordi Cuixart... L’1-O va ser a l’institut Pau Claris de Barcelona, un dels que van concentrar més violència policial. Explica tot el que va passar els 23 dies previs i l’1-O en el primer documental sobre el tema de producció estrangera i en format de cinema, que s’estrena demà al Docs Barcelona (18 h, sala gran de l’Aribau).
La pel·lícula inclou majoritàriament imatges gravades per l’equip de la pel·lícula, i sovint, amb la càmera enmig de la gent.
Volíem mostrar el punt de vista des del carrer. Però no podíem ser a tot arreu, i en alguns moments hi hem inclòs imatges de ciutadans que van gravar, per exemple, a l’interior de l’institut Pau Claris. Nosaltres érem a fora i la policia ens hi va barrar l’accés. Les imatges de les càrregues de fora de l’institut són nostres. També hi hem inclòs imatges d’altres col·legis electorals, per donar a entendre que allò passava en molts llocs.
Com ho vau viure personalment?
Primer vaig sentir por, quan vam veure aquesta gran quantitat de policies vestits de robots. Ens preguntàvem què havíem de fer, pensàvem que ens prendrien la càmera. Però veure la gent cantant, asseguda a terra, ens va donar la confiança de gravar i ser allà al costat seu. La intervenció policial va durar una hora, vam gravar tot el que vam poder. Quan van marxar, els quatre homes de l’equip de rodatge vam plorar una mica, estàvem en xoc per haver assistit a aquestes escenes. Va ser emocionalment molt intens, i després vam anar a prendre una cervesa. Després vam anar a altres col·legis per gravar gent que sí que va poder votar.
Les imatges de l’1-O van ser clau per canviar la percepció del món sobre aquest tema?
Sí, segur. L’endemà, al Parlament del Quebec, tots els partits, inclosos els unionistes, van votar unànimement una moció de condemna per l’actuació policial. L’1-O va canviar el punt de vista sobre Espanya i, des d’aquest moment, en diaris del Canadà i els Estats Units, van sortir més articles sobre aquest moviment.
Per què deixa clar des del principi que expressa un punt de vista personal? I per què el punt de vista unionista només apareix per boca de Rajoy i altra gent que no dona gaire bona imatge?
Perquè trobava que el punt de vista independentista sortia menys, no es va començar a conèixer fins que l’1-O la policia va començar a pegar a la gent, i va sortir als diaris internacionals. A més, quan parlava amb gent en contra de la independència, em trobava que sempre utilitzaven el mateix argument, que el referèndum és il·legal, la Constitució espanyola no ho permet. No necessito una explicació llarga per reflectir-ho. No deien res més, i això ja surt al documental. El punt de vista no independentista és aquest.
Per què fa aquesta connexió entre aquest moment actual i el final del franquisme?
Els unionistes sempre surten amb l’argument de la Constitució espanyola, no es pot moure res perquè la Constitució ho diu. Però aquesta Constitució ve d’un moment precís de la història, que és el final del franquisme. Ara es qüestiona la Constitució des de Catalunya perquè es vol votar, i hi veig un paral·lelisme: se sortia d’una repressió, i ara tinc la impressió que és un moment de tornada de la repressió.
En el documental veus persones il·lusionades, optimistes, i moltes de les quals són a la presó o a l’exili. Com ho veu ara?
Amb frustració, amb un sentiment d’injustícia total. I mirant el judici, encara és pitjor. No puc creure que aquest judici tingui lloc en un país democràtic. Em pregunto si Espanya realment sap què és la democràcia, perquè aquest judici en queda fora. Que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez estiguin a la presó des de fa un any i mig per haver-se enfilat damunt d’un cotxe... Jo vaig gravar els seus discursos cada dia durant les manifestacions i sempre parlaven de sortir pacíficament al carrer, democràticament, de no ser violents amb la policia, i per haver dit això són a la presó. No ho puc entendre. No hi va haver violència. Van destrossar uns cotxes? Mira els armilles grogues a França, allà sí que hi ha violència al carrer. Si hi ha violència, sempre hi ha algú amb el mòbil gravant, i aquí no ha sortit cap gravació.
En el documental surt per boca de Rajoy que la independència dels catalans l’haurien de votar tots els espanyols. Al Canadà s’ha plantejat mai això?
No, em sembla totalment antidemocràtic. És com si, en un divorci, un marit hagués de donar la seva opinió sobre el que fa la seva dona. A més, Catalunya és una minoria, el 16% d’Espanya. Necessiten l’aprovació de la resta? La democràcia no funciona així. A Escòcia i al Canadà no s’ha fet així.
Com es va interessar per Catalunya?
L’interès em ve de lluny. El meu pare era artista i tenia un llibre sobre Robert Capa. Les fotos sobre la Guerra Civil Espanyola em van marcar. A través d’aquest tema, vaig arribar a l’anarquisme català, George Orwell i Homenatge a Catalunya... I al cap d’un temps vaig començar a fer classes de català.
I pel tema de l’independentisme català?
Jo vaig viure el segon referèndum del Quebec el 1995, quan tenia 18 anys; és la primera vegada que vaig votar. Durant tota la meva joventut vaig viure les discussions entre el govern federal i el Quebec, sobre la inclusió o no al Canadà del Quebec, que encara avui no ha firmat la Constitució canadenca. Aquest tema és part de mi, parlo català des del 2008, i em vaig interessar pel tema del referèndum a Catalunya. Quan Artur Mas va guanyar les eleccions del 2013 i va dir que faria la consulta el 2014, em va impulsar a fer un primer documental, Le peuple interdit, que vaig acabar el 2016. Quan estava aquí per presentar-lo, Ferran Civit, que era el personatge central del documental, em va presentar Lluís Llach, Mireia Boya de la CUP i molta altra gent, i llavors ja es parlava de fer un referèndum el 2017.
Un dels arguments clàssics contra l’independentisme és que el debat identitari és cosa del passat.
Per trobar el nostre lloc al món, hem d’assumir la nostra identitat, hem de saber qui som. Quan vaig fora del Canadà i dic que soc del Quebec, ningú sap de què parlo, fins i tot a França. A Catalunya i a certs llocs sí que ho saben. Per poder existir al món, hem de tenir aquesta identitat, hem de saber qui som.
Diu que admira la capacitat de mobilització del poble català. No té a veure justament amb el nivell de repressió de l’Estat?
Sí, i tant! Quan parlo amb quebequesos, em diuen que els catalans tenen sort de tenir aquest adversari tan potent que fa que la gent surti al carrer. Al Quebec, si volem fer un referèndum, simplement ens diuen que anem a votar. Això dona força al moviment català. El Quebec va ser rebutjat pel Canadà, volia firmar la Constitució i els canadencs ho van rebutjar amb els compromisos que s’havien acordat. El rebuig va fer créixer el sentiment d’alienació dels quebequesos i això va portar al referèndum del 1995. Jo crec que és el mateix sentiment que tenen els catalans ara, la sensació de no ser benvinguts a Espanya, que la seva opinió no compta per a res. I la persecució dels líders del moviment és terrible.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.