Mirades inquietes a la ciutat i la gent
Els menors transgènere, el turisme massiu a Barcelona, un carismàtic perruquer de 87 anys i l’elit cristiana de Beirut que enyora temps millors. Amb l’epígraf de Mirades inquietes, el Docs Barcelona Festival presenta una quarantena de documentals de 23 països, temàtiques, geografies, estils i narratives cinematogràfiques tan diferents com les d’aquests films.
En alguns casos, són documentals amb esperit crític com ara City for sale (‘Ciutat en venda’), el debut com a directora de Laura Álvarez, que denuncia els efectes del turisme massiu i la gentrificació de Barcelona. “Volíem obrir una petita finestra a la realitat dels veïns de Ciutat Vella –explica Laura Álvarez–. Hem escollit quatre protagonistes, però representen moltes altres vides afectades per la massificació del turisme.” Projecte dut a terme amb el suport del mateix festival Docs, City for sale ja ha tingut un efecte: l’Ajuntament de Barcelona s’ha personat a la causa per assetjament immobiliari de què és víctima la Montserrat, protagonista principal del film.
Bárbara Brailovsky proposa a Qué tal, Pascual un retrat indirecte de Barcelona, a partir de la figura del carismàtic perruquer de 87 anys Pascual Iranzo. “És un personatge que em va cridar l’atenció per la seva manera de viure, d’entendre el món, de pensar, per la seva manera de vincular-se a un ofici que històricament ha estat menystingut”, diu la cineasta. Iranzo ha creat “un món filosòfic al voltant de la perruqueria”.
Me llamo violeta, dirigit per David Fernández de Castro i Marc Parramon, parteix d’un cas concret: als sis anys, Ignacio, el fill dels actors porno Nacho Vidal i Franceska Jaimes, va dir que era una nena. “És un documental coral –explica David–, adreçat a un públic generalista, en què volem visibilitzar el tema dels menors transgènere i mostrar les decisions que hauran de prendre.” Parramon hi afegeix: “Sempre s’ha retratat el tema de manera molt fosca, i hem volgut fer una pel·lícula molt lluminosa, que pugui ajudar les famílies en aquesta situació.”
Un altre director català, Èric Motjer, ha viatjat fins al Líban per rodar Beirut, la vie en rose i mostrar una realitat ben diferent: quatre membres de l’elit cristiana, que viuen en grans palaus enmig d’una regió molt inestable i enyoren els anys en què el país era conegut com “la Suïssa de l’Orient Mitjà”. “Entrar en determinats cercles socials és una de les assignatures pendents del documental. Ens va portar molt de temps, però al final van accedir-hi i vam poder mostrar aquesta gent que viu en palaus de luxe, en una bombolla aïllada de la societat”, explica el cineasta.
