Lluita de classes
El sud-coreà Bong Joon Ho impacta a Canes i aspira a la Palma d’Or amb la magistral posada en escena exhibida al film ‘Gisaengchung’
Quan encara vibrava a Canes la vindicació que, amb Once upon a time... in Hollywood, Quentin Tarantino fa de la ficció cinematogràfica com una possibilitat d’imaginar allò que no va ser en produir-se uns fets reals horrorosos, el sud-coreà Bong Joon Ho va irrompre amb gran força a la secció oficial del festival amb Gisaengchung (Paràsit), una pel·lícula que aborda de manera frontal, però amb complexitat, el tema de la lluita de classes amb una posada en escena sensacional que fa que sigui una clara candidata a figurar en el palmarès.
Amb estructures de gènere, que utilitza d’una manera tan lliure com el seu admirador Tarantino, Bong Joon Ho sempre ha aportat una mirada social, com ho exemplifiquen el thriller Memories of murder, film inspirat en el cas real d’un assassí en sèrie sud-coreà que va suposar la seva revelació internacional després de presentar-se a la Quinzena de Realitzadors l’any 2002, o la pel·lícula animalista d’aventures Okja, programada fa dos anys a la secció oficial de Canes en l’única edició en què el festival ha admès, de moment, les produccions de Netflix. Amb Gisaengchung, però, Bong Joon Ho sembla haver fet un salt immens com a cineasta, tal com se li ha reconegut amb els més grans aplaudiments rebuts per un film a concurs en la present edició.
La pel·lícula presenta una família pobra (els Ki-taek) que, buscant la manera de sobreviure, comença a treballar per a una família rica (els Park) i va ocupant la seva casa mentre se sotmet a unes condicions pròximes a l’esclavatge. És una situació que, salvant totes les distàncies, fa pensar en Luis Buñuel. En la seva immensa diferència social, les dues famílies són simètriques en la seva composició: un pare, una mare, un fill i una filla. Un abisme, però, els separa, tal com ho reflecteixen les cases respectives, que Bong Joon Ho filma de manera prodigiosa i significativa. El cas és que si els Ki-taek ocupen l’espai dels Park en una falsa ascensió, encara hi ha un altre nivell social al soterrani de la mansió de luxe: una parella de paràsits que esdevenen els enemics dels Ki-taek. En aquest tractament de la lluita de classes, el cineasta sud-coreà és tan implacable com ho podia ser Fassbinder: sempre hi ha algú encara més per sota al qual es pot sotmetre en la lluita per la supervivència.
Tot i que cau en un cert paroxisme en el tram final, Bong Joon Ho domina tant el ritme i la posada en escena que no perd mai el control d’allò que té entre mans. La impressió és que, com he apuntat, Gisaengchung té opcions clares de figurar en el palmarès de la secció oficial afegint-se a una llista de favorits que es perfila amb els noms d’Almodóvar, Celine Sciama, Ira Sachs, Terrence Malick (sobre la pel·lícula del qual, A hidden life, es rumoreja que ha commogut el president del jurat, Alejandro González Iñárritu, que, com el cineasta canadenc, vol crear imatges transcendentals) i, potser, Tarantino. Encara, però, resten per veure les pel·lícules de directors de pes, com ara l’italià Marco Bellocchio, els francesos Arnaud Desplechin i Abdellatif Kechiche, sense oblidar el quebequès Xavier Dolan.
Melodrama feminista
En qualsevol cas, a Canes no tot s’acaba amb la secció oficial a concurs. És així que a Un Certain Regard, secció en la qual el nou film d’Oliver Laxe (O que arde) ha impactat tant que es considera que podria ser premiat pel jurat presidit per la directora libanesa Nadine Labaki, s’hi han presentat dues notables i dispars propostes. Una és A vida invisivel de Eurídice Gusmão, un intens melodrama feminista dirigit pel brasiler Karim Aïnouz que narra el vincle a distància entre dues germanes que, per decisió patriarcal davant del fet que una va fugir enamorada tornant amb un embaràs que fa que se l’expulsi de la família, estan condemnades a viure sense veure’s. L’altra és una preciosa pel·lícula d’animació basada en un relat de Dino Buzzati: La famosa invasió dels ossos a Sicília. Aquest també és el títol d’aquesta adaptació dirigida amb intel·ligència i sensibilitat per l’italià Lorenzo Mattoti: una faula en què els ossos es corrompen en entrar en contacte amb els humans.