Amor enmig del feixisme

L’actriu i directora Lurdes Barba és una fervent defensora de Marguerite Duras, perquè narra des del més íntim, amb una escriptura essencial, accions universals, de fort compromís. El dolor n’és probablement un clar exponent. La directora compta amb Ariadna Gil per fer un monòleg carregat de matisos i que necessita supurar veritat a cada instant. L’obra s’estrena dijous i es podrà veure fins al 30 de juny. Barba ha fet una adaptació del dietari que Duras va escriure mentre esperava el retorn del seu marit, Robert Antelme, detingut pels nazis i amb sentència d’execució. Però és el final de la guerra. I potser s’ha alliberat el camp, just abans.

Ariadna Gil mai s’havia enfrontat a un monòleg. Ha acceptat el repte aquesta vegada perquè volia entendre millor el lloc des d’on escrivia l’autora i dona, patint per la possible execució del marit. També és un text molt polític, perquè, en comptes de desentendre’s de l’acció criminal d’unes altres persones, en responsabilitza tothom perquè és un crim perpetrat per l’espècie humana: “És responsabilitat de tots”, reafirma Lurdes Barba. No s’ha tocat ni una coma del text original, publicat el 1944, ni ha calgut variar l’ordre de la narració, perquè la peça ressona molt actual, pel ressorgiment de l’extrema dreta en aquesta Europa aparentment democràtica, hereva del cataclisme de la Segona Guerra Mundial.

Lurdes Barba ja va fer una adaptació teatral de Marguerite Duras, La música segona, al Maldà, l’any 2010. Ara, per a l’espai escènic, ha tingut el suport de l’artista plàstic Francesc torres –“soc un aprenent, en cinquanta anys aquesta és la meva segona escenografia”–: Ha reproduït un búnquer alemany de la muralla Atlàntica per situar el dolor profund de la protagonista a l’escena.