Llibres

DAVID MARÍN

Periodista i novel·lista

“Amb el periodisme i la ficció, explico històries”

Encara soc aquell noi de barri que jugava a futbol en camps de fang i també el periodista que viu en un poble de la Noguera
Vaig anar al Montsec i era novembre, queia aiguaneu, bufava vent, el paisatge era fred... Un escenari de novel·la
Primer de tot, deixi’m que el feliciti pel premi que va rebre fa poc, el Crims de Tinta. Ha estat un ‘purgatori’ dolç, oi?
Ha estat un premi molt dolç que no m’esperava. Quan tinc una novel·la enllestida, acostumo a enviar-la a algun premi, per veure com la valoren, abans d’emparaular-la amb una editorial. No m’esperava el guardó i estic molt content del reconeixement, perquè el Crims de Tinta és un premi que han guanyat Marc Pastor, Emili Bayo, Andreu Martín..., autors que llegeixo i admiro, i formar part d’aquesta nòmina és un luxe.
Vostè és un periodista de ploma fina, com saben els lectors de la columna ‘Full de ruta’, que publica a El Punt Avui. Sempre li ha agradat escriure?
Ja des de petit m’encantava llegir i mirava d’imitar les historietes que llegia. Hi va haver una situació fatal. Vaig guanyar un premi a l’escola i vaig pensar: “Doncs vinga, de gran voldré ser escriptor.”
Historietes com ara quines?
De petit llegia en castellà Los cinco, d’Enid Blyton; de gran, les històries de por de Stephen King. I la cosa es va anar eixamplant... Sempre he llegit una mica de tot, no necessàriament novel·la negra, sinó de tots els gèneres. La lectura és el que, quan vaig haver d’escollir carrera a la universitat, em va fer decantar cap al periodisme, ofici en què jo m’imaginava que hauria d’escriure bastant. No em vaig equivocar, tot i que el que escrius com a periodista no té res a veure amb la ficció, i a l’inrevés. Genera una altra mena de passió, el periodisme. Per a mi és molt diferent de la literatura de ficció, tot i que es tracta d’explicar històries. El que genera el periodisme, buscar la veritat i treure a la llum coses que la gent hauria de saber i no sap, em va absorbir fins al punt que allò d’escriure històries ho vaig deixar de banda. Per això la primera novel·la la vaig publicar quan tenia 40 anys.
La primera novel·la que va publicar va ser el 2015, ‘Mala lluna’. Allà presentava el sergent Salvador Rull, el caporal Coscubiela i l’agent Núria Riu... D’on va néixer aquella trama astronòmica?
De casualitats. Com a periodista, jo ja estava treballant a les Terres de Ponent i vaig anar a fer un reportatge sobre els telescopis que tenen al Montsec, en una serralada del Prepirineu, molt solitària i despoblada. Era al novembre, queia aiguaneu, bufava molt de vent, el paisatge era fred i vaig pensar que era un escenari de novel·la. Coincidia que estava fent, com a alumne, un curs d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès i havia de lliurar un exercici.
Els planetes es van alinear, doncs.
Sí. Aleshores vaig escriure que un policia trobava un cadàver en uns telescopis, allà al Montsec. L’atmosfera ja la tenia. I després d’aquest exercici en va venir un altre i un altre, i al final va néixer la novel·la Mala lluna. Tot i que en realitat jo no volia fer una novel·la de policies, la volia fer amb un trio d’adolescents que viuen unes situacions molt esbojarrades a Lleida. I al final el que vaig fer va ser ajuntar les dues trames. La història d’uns policies investigant un crim en un lloc una mica fronterer, a Balaguer i el Montsec, i una de paral·lela sobre la filla del policia i els seus amics, que en realitat era la novel·la que volia fer d’entrada.
Hi ha autors de novel·la negra que fan sèries. Creen uns personatges i, després, gairebé van sols. Però vostè ha trigat a reprendre els personatges...
Des que vaig escriure Mala lluna, amb el sergent Rull i el seu equip, vaig pensar que en volia fer una altra, com a mínim, però em van anar apareixent projectes... Ho vaig deixar aparcat, però era una cosa que tenia pendent. Finalment, Purgatori, que és com una segona part de Mala lluna, la vaig acabar a finals de l’any passat, tot i que venia de lluny.
Ja tenia els personatges creats...
Sí. El sergent Rull és un policia de Balaguer molt mediterrani, molt distret, que no és com els policies nòrdics, sempre tan torturats. Rull fa l’hort mentre investiga assassinats... M’agradava molt aquest personatge i li volia donar una mica més de vida. Amb Purgatori ho he fet, i també amb Primàries de sang.
Cronològicament, dins la història que narra, ‘Primàries de sang’ és anterior a ‘Purgatori’, no?
Sí, tot i que com que han sortit alhora... Purgatori té més l’esperit de Mala lluna; en canvi, Primàries de sang és una novel·la en què es trasllada l’acció a Lleida. El protagonisme ja no és tant del Rull, sinó d’una situació política a l’Ajuntament.
‘Primàries de sang’ està escrita a quatre mans, amb Pau Juvillà...
És un regidor de la CUP a l’Ajuntament de Lleida, a la Paeria. A més de ser regidor, li agrada escriure. Ha publicat un parell de llibres d’història. El que va passar és que en el festival Segre de Negre van organitzar un concurs de piulades, de minirelats de 140 caràcters de gènere negre, i ell el va guanyar. Aleshores em va dir que en volia fer una novel·la. Com que li havia agradat Mala lluna, em va venir a veure per si ens hi posàvem d’alguna manera.
No es coneixien, abans?
Sí, però com a polític i periodista. No era una relació d’amistat, però compartíem aficions literàries. Em va explicar la seva idea: un candidat molt ambiciós a Lleida, en unes primàries, un cas de corrupció pel mig, una sèrie d’assumptes foscos, un cas de rivalitat de partit... El Pau tenia una història molt macabra, amb assassinats, i la vaig trobar fantàstica. I el que vam fer va ser seure i començar a preparar-la. Ens ho vam passar molt bé.
Ell hi posava la part política i vostè la literària? No es nota qui escriu què...
Gràcies! Això era una cosa que ens vam autoimposar, que havíem d’aconseguir unificar l’estil. Està escrita a quatre mans de veritat. Ens vam repartir escenes i capítols. La trama que parla de política la va fer més ell i la que parla més de la filla del policia i d’una relació amb una immigrant la vaig fer jo. Ell m’enviava el que havia escrit, i jo a ell. Hi fèiem retocs i, un cop vam tenir el conjunt enllestit, la vam repassar de dalt a baix.
El maquillatge o la censura política de no donar noms reals, de qui parteix?
Forma part del joc, el fet que no parlem de cap partit real. El candidat que es veu involucrat en aquesta trama de crims és d’Unió Patriòtica i Progressista, que podria ser qualsevol partit...
La trama ofereix una visió contundent i crítica de les marranades i jocs de poder que es fan de sotamà en política.
Tots dos tenim mala llet; semblem bons nanos, però tenim una certa mala llet. El joc literari que fem és aquest, que el lector pugui decidir qui és qui, tot i que no està basat en fets reals... o sí. Quan el Pau escriu i descriu en la novel·la situacions de negociacions polítiques internes, ell les ha viscut en primera persona i per tant és fàcil que algú s’hi pugui veure reflectit.
Els que sí que hi surten amb noms i cognoms són alguns autors lleidatans...
És una novel·la de crims, però també hi volíem posar una mica d’humor i piquem l’ullet al lector afegint-hi autors de novel·la negra de Lleida, on hi ha hagut una eclosió d’autors i autores molt interessants, i els fem sortir. A un policia municipal de la Paeria –això és real– li agrada molt la novel·la negra, i hi fem sortir un personatge que no és ell, però s’hi assembla. Llegeix Emili Bayo, Alexandra Quadrat, Ramona Solé, Montse Sanjuan...
També un tal David Marín...
Sí, també surto per allà. Ens ho vam passar bé fent aquest joc amb col·legues escriptors que lluitem pel mateix, perquè Lleida, les Terres de Ponent, siguin un escenari literari com qualsevol altre.
‘Primàries de sang’ coincideix amb ‘Purgatori’, en la qual es barregen capellans estrangulats, interessos immobiliaris i bruixes pallareses històriques...
Purgatori també va sortir d’un reportatge que vaig fer per al diari. Vaig entrevistar Pau Castell, un historiador medievalista que estava investigant el tema de la bruixeria al Pirineu. Havia localitzat els actes de bruixeria del comtat del Pallars. A Catalunya, en general, va ser on la cacera de bruixes va ser més activa. Castell em va explicar casos de bruixes i em va cridar molt l’atenció la Vella Rugalla, Margarida Rugall, que va ser condemnada a morir a la forca cinc vegades, i... bé, se’n deuria sortir com a mínim de quatre. Es dedicava a cuidar els seus veïns amb herbes, amb conjurs precristians... Els metges dels pobles eren aquestes dones, que tenien uns coneixements primitius que havien anat heretant. I l’Església, al segle XV i XVI, va decidir que el paganisme havia de desaparèixer. I va començar la cacera de bruixes.
Però la novel·la passa al segle XXI.
Castell em va mostrar la casa, que encara existeix, on havia viscut Rugall i descendents seus. Els vells del poble encara recorden haver-hi anat, de petits, a buscar metzines i herbes. Ho vaig trobar genial. Aleshores em vaig inventar que una hereva d’aquella casa, que en desconeix el passat, torna al poble per convertir-la en uns apartaments i comencen a passar-hi coses estranyes, morts d’animals...
I és quan hi entra en joc el Rull, oi?
Al sergent Rull abans el poso a investigar el cas d’un cadàver que ha aparegut a Balaguer, el director d’una escola religiosa dels jesuïtes, que han trobat escanyat dins d’un cotxe en una rotonda on hi sol haver prostitució. I les dues trames, com sol passar, acaben relacionades.
Una característica de la seva literatura és mostrar sensibilitat per les variants dialectals. I a ‘Purgatori’ ha fet una feina específica amb la llengua pallaresa.
Amb Mala lluna ja vaig intentar que els personatges tinguessin la seva veu, tant si era barcelonina com si era de ponent. A Purgatori ho he tornat a fer, però com que l’acció passa en aquest poblet de la vall Fosca i hi parlen pallarès, vaig demanar ajuda a l’associació Cambuleta, que es dediquen a intentar recuperar les paraules autòctones pallareses, a donar un prestigi a la parla pròpia.
Hi haurà un quart títol amb Rull?
No ho sé... Ara ja en són tres, i trilogia sona important; potser ja n’hi ha prou... [riu]. Estic escrivint una altra cosa que no té res a veure amb policies ni amb crims. Un professor universitari, en plena situació de l’1 d’octubre, entra en una crisi personal molt important. Em vull desmarcar una mica de les trames policials perquè ara em ve de gust escriure altres històries.
A Pagès, el 2016, va publicar un recull de relats eròtics, ‘Amb X de sexe’, escrit amb Marta Alòs... No voldria ser frívol, però són contes autobiogràfics?
[Riu] Podria dir que sí... És broma. Ella, vint anys enrere, havia publicat un recull de relats eròtics amb un altre escriptor, Francesc Pané, i coincidia que tots dos eren regidors a la Paeria, de partits diferents, i se’n va parlar molt. Ella volia repetir l’experiència i m’ho va proposar.
El 2017 va publicar la novel·la ‘Ciutat fantasma’, una obra breu, ambiental. Hi ha un joc de miralls amb vostè, oi?
Era una novel·la una mica estranya. La vaig publicar com si fos policial o negra, però jo crec que no ho és. Jugo amb les identitats: amb el que vam ser, si podem tornar a ser-ho... El protagonista va a fer d’agent dels Mossos a Lleida i, quan torna a Barcelona, no té ningú i ho troba tot canviat, se sent desubicat. I en aquesta ciutat que per a ell és fantasmal, laberíntica, comença a buscar un antic amic que no se sap on és. Sobreposem les identitats. Jo encara soc aquell noi de barri, de la Sagrera, que anava a jugar a futbol en camps de fang, i també soc el que viu en un poble de la Noguera i treballa de periodista. Sobreposem les experiències i les identitats, i no es contradiuen les unes amb les altres.

Un periodista ponentí nascut a Barcelona

David Marín va néixer a Barcelona el 1974, tot i que viu a Balaguer des del 2008 i se sent ponentí. Fa 23 anys que exerceix de periodista. Va ser corresponsal d’aquest diari en terres lleidatanes. Ara coordina, amb Carina Filella, la secció de cultura de la revista La República. També és novel·lista i narrador. Ha guanyat el premi Crims de Tinta amb Purgatori (La Magrana), que coincideix en el mercat amb Primàries de sang (Pagès), totes dues precedides per Mala lluna (La Magrana). Ha publicat una novel·la més, Ciutat fantasma (Llibres del Delicte), i ha participat en reculls de narracions col·lectius com ara Assassins de Ponent, Contes de terror, Barcelona. Viatge a la perifèria criminal i Amb X de sexe.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.