EMPAR MOLINER
ESCRIPTORA
“També s'està bé sense drogues”
La narradora i articulista Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1967) presenta un nou recull de contes, No hi ha terceres persones (Quaderns Crema), ple de causticitat, humor i una certa amargura.
No hi ha terceres persones?
És un clixé que m'encanta. Això de negar la possibilitat d'un tercer quan s'acaba una relació amorosa ho trobo sensacional. I l'he volgut utilitzar.
El conte
Hi ha similituds. De fet, és el premi Nobel de literatura que va al programa del Cuní. Reprodueixo una conversa amb una maquilladora. Mentre l'està arreglant, la maquilladora descobreix que porta un número al canell –de quan va ser en un camp de concentració– i li pregunta fascinada per l'originalitat del tatuatge.
El del monòleg teatral també és autobiogràfic?
No, més aviat volia recollir el tòpic que diu que no hi ha monòlegs per a actrius madures. La protagonista és una escriptora cocaïnòmana, d'entre 45 i 70 anys, que tenia un nòvio que pertanyia a un d'aquests grups de tribut als Beatles. No hi ha cosa més ridícula que els grups d'imitadors. El noi fa de bateria.
De doble de Ringo Starr.
Sí. La tia aquesta protagonista és va fotent clenxes –l'única paraula catalana que hem aportat a l'argot de l'hampa– de coca mentre va explicant la seva història d'amor.
És un conte amb música.
Hi ha les cançons que més m'han agradat de la música moderna.
La gran droga és el cervell.
No és veritat, però també s'està bé sense drogues. Hi ha aquella frase de Pedro Almodóvar, “m'encanta la droga, però odio els drogoaddictes”. És un conte seriós, de com fer-se gran, amarg, molt trist.
Hi ha alguna constant?
Tots es plantegen el tema de la fama. El desig dels personatges de tenir fama. Hi ha un altre conte amb una infermera del fill del cap de premsa d'un partit polític. El noi ha tingut un accident. El cap de premsa es lliga la infermera amb el propòsit que es folli el fill, un adolescent. Ella s'imagina que la descobreixen i surt a la tele amb això que anomenen una foto robada. Veus que són gent preocupada per la fama i el que genera la cosa de la tele, tan pertorbadora.
Els nous contes no estan tan marcats per l'humor i la ironia.
No, alguns m'han sortit molt seriosos, tot i que coses que he plantejat d'una manera més dura, els primers lectors em comenten que els han fet molta gràcia.
És algú en concret?
Sí, però que cadascú de la professió s'imagini el que vulgui, deu haver-hi més casos semblants. El personatge en concret és un puto patata entrevistador, garrepa i cutre, que passa tot el dia pensant en el menjar i que sovint vomita. Té un amic ric, amb qui van a casa dels papàs. Aquest individu entrevista el president de la Generalitat i li pregunta per l'exili. Aleshores, el president comença a posar-se nerviós i se li mor. A partir d'aquí, el periodista s'ho fa venir bé per fer una biografia, etc.
N'hi ha un de molt divertit d'un que vol ser normal.
Vol ser normal, però no ho és. El que intento mostrar és el que hi ha per sota.
Què és el que hi ha per sota?
Sí, allò de la urbanització de puta mare, el món feliç, la família unida, però per sota, la misèria més brutal. Hi ha una parella d'un conte que tenen un fill adoptat del Perú i volen que conegui altres nens peruans per compartir experiències. El problema és quan troben una família íntegrament peruana, amb fill no adoptat sinó biològic. No ho poden suportar.
Hi ha també una certa distància entre lector i escriptor.
Tenia molta por de crear un narrador distanciat, que no prengués partit. Aquesta vegada he volgut utilitzar la proximitat de narradors que m'agraden molt, com John Cheever, que diu el que li rota dels personatges i dóna les seves opinions. Opino i faig comparacions sense problemes. Dorothy Parker i Martin Amis també ho fan. He disfrutat més descrivint i amb els diàlegs, potser estan més acabats estilísticament, però no sóc jo qui ho ha de dir.
