“El periodisme és el marit que em pega”

Amb la seva segona novel·la, Egosurfing. Llucia Ramis (Palma de Mallorca, 1977) ha obtingut el premi Josep Pla. Brillant balanç d'una escriptora que tot just acaba de començar la seva carrera literària i que conquista els lectors amb aquesta novel·la sobre les relacions personals en un món dominat per internet i la soledat.

Marxar de Mallorca implica renunciar a tots els punts de referència que has tingut fins a aquell moment. I en el cas de la narradora, encara més, perquè és verge. Quan una persona arriba a Barcelona, a mi em va passar, sents que ets verge de mirada, perquè està veient una cosa nova, i verge de vida, perquè descobreixes un lloc nou on no tens ningú. Arribar a Barcelona es converteix en un nou naixement.

El moment més important per a la protagonista és quan el seu nom surt a la tele, tot i que el lector mai l'arriba a conèixer. Amb això vull subratllar com en som de clandestins a la societat. I és que encara que et diguin el nom i cognom d'algú, si no el coneixes, és totalment intranscendent per a tu. En canvi, per a la protagonista és un drama que diguin el seu nom públicament: no és conscient que som invisibles per a la resta del món!

La protagonista viu amagada. En canvi, la Rut surt a la tele, és periodista. Amb aquests dos personatges he volgut explicar la meva transició de mallorquina a catalana.

Quan més sistemes de recerca tenim, més insatisfets estem i més perduts ens sentim. I si ens connectem a aquests mitjans és perquè volem que ens busquin i ens trobin. La paradoxa, però, és, en efecte, que per comunicar-te amb l'altre has de ser onanista: per estar a una xarxa social has d'estar sola amb el teu ordinador.

Vull mostrar la influència d'internet i televisió en les relacions personals, que han inculcat una sèrie d'escenes i patrons d'actuació. Avui, en un encontre sexual, en lloc d'estar pendent del nostre gaudi i de l'altra persona, ens preocupem més per la posada en escena, per com hem d'actuar per adequar-nos als patrons mediàtics de relacions personals i sexuals.

Cap! Els personatges es converteixen actors quan fan sexe.

No detesto res, només critico. Internet és una teranyina en què tu estàs al centre: ets l'aranya. I si bé aguditza els problemes dels que tenen dificultats per relacionar-se, també s'ha d'admetre que permet a les persones inhibides contactar amb altres persones.

L'estimo moltíssim, però és el maltractador de la meva família: la literatura és la meva amant i el periodisme és el marit que em maltracta. La novel·la és molt crítica amb el periodisme, però no amb els periodistes. Els periodistes fan el que els demanen: si se'ls obliga a escriure merda, escriuran merda. Han de guanyar-se les garrofes, com tothom. Tot i que hi ha molts periodistes que tenen un dilema perquè es dediquen a això per vocació, i es troben en situacions incòmodes.

Qualsevol cosa que t'estimis i coneguis la pots criticar. Barcelona és vanitosa i egosurfing, i això és precisament el que la fa com els ciutadans. Barcelona és molt humana: té els mateixos tics que els que hi viuen. El barceloní s'ha cregut els anuncis que defineixen la ciutat com la millor del món, i a mi em sembla que no és veritat. Que no m'ho sembli no vol dir que no m'agradi viure aquí.

Al final sempre parlo de Mallorca. Palma és la meva mare: quan necessito alguna cosa recorro a Palma. En canvi, Barcelona s'ha convertit en aquella parella de la qual estàs tipa, però no te'n pots separar.

Penso en la mort des que era petita! M'han arribat a dir que no he estat mai nena perquè sempre he tingut por de la meva pròpia mort! I aquesta por m'ha ajudat a escriure.