“Sempre treballo a partir de la realitat”

Jo no hi veig tanta diferència amb els meus primers llibres, en què hi havia personatges absolutament inventats, però sempre versemblants i situats en una determinada època de la història, que llavors era el franquisme, els 25 años de paz, la mort del dictador... Llavors ja em deien que feia més crònica que no pas novel·la o crònica novel·lada. Potser Sauló (1984) parla sobretot de relacions íntimes, de situacions, colors i olors, però La pluja d'estels (2001) també és, en certa manera, novel·la històrica, perquè està ambientada en el temps de la República. En aquest cas, no m'interessava tant l'escenari polític, tot i que hi és present, sinó com les persones van viure i van sentir durant aquell període. Sempre m'he centrat més en l'ésser humà que no pas en el marc històric.

No sé si això existeix. Sempre treballo a partir de la realitat. I l'ésser humà està condicionat per un cervell que és igual si estàs aquí o als Estats Units, la qual cosa explica l'èxit de les sèries americanes. L'altre dia estava veient House i els personatges discutien sobre l'avortament amb els mateixos arguments que aquells que estem d'acord que se'n faci la llei.

Crec que no, que sempre venim d'uns altres mons que ens han influït, fins i tot els clàssics grecs, darrere dels quals aniríem a parar fins als primers homes que van rumiar una miqueta. La literatura és la recreació d'una realitat versemblant, amb personatges que t'acabes creient com si fossin reals, encara que sigui una fada o una bruixa. A mi m'agrada passar la realitat a un nivell literari.

La protagonista és la comtessa Aurembiaix d'Urgell, que quan era encara una nena va ser promesa amb el futur Jaume I el Conqueridor pels seus respectius pares. Aquesta és la meva primera novel·la en què gairebé tots els personatges són històrics. A més, hi tenen un gran pes les dones, perquè quan Aurembiaix és enviada a Castella per protegir-la dels seus oncles, que reclamaven el comtat d'Urgell, a la cort castellana es troba amb tota una sèrie de dones que, mentre els seus marits són a la guerra, viuen en el seu propi món i comparteixen la passió per la poesia trobadoresca. Entre aquestes dones que formen el cercle d'amistats d'Aurembiaix, hi ha diversos personatges històrics reals com ara la dona d'Alfons VIII de Castella, Elionor de Plantagenet, germana dels reis anglesos Ricard Cor de Lleó i Joan Sense Terra, i també la infanta Berenguera de Castella, filla del rei.

D'una banda, tots els problemes i les intrigues de successió a la cort tenen un punt de vista diferent: aquí no hi ha batalles ni violència. A més, aquestes dones mostren els mateixos sentiments que descriu la poesia trobadoresca: per exemple, Aurembiaix no ha vist mai el seu estimat Jaume, però això fa que l'estimi d'una manera tan apassionada com idíl·lica i platònica, i que arribi a mitificar-lo. La pregunta que s'ha de formular el lector és si alguna vegada Aurembiaix coneixerà el seu enamorat i podrà complir el pacte matrimonial que els seus pares van establir.

Sí, tota la història i les relacions que s'hi estableixen estan imbuïdes de poesia trobadoresca, una manifestació artística que estava molt relacionada amb la manera de viure en aquella època i per això agradava tant: perquè descrivia molt bé aquells ambients. Salvant totes les distàncies, la poesia dels trobadors està tan lligada al moment històric en què va sorgir com els Beatles en els anys seixanta i el rap ara mateix. En tot cas, encara que la novel·la estigui influïda per la lírica trobadoresca, hi ha un narrador omniscient amb una mirada actual que descriu objectivament una època en què hi havia fam i greus problemes polítics i socials.

Tot i que sóc filòloga de formació, vaig triar moltes assignatures d'història a la universitat. I sempre m'ha agradat especialment la història medieval. En el segle XIII, l'època en què transcorre aquesta novel·la, ja es veu molt clara la diferència entre Castella i Catalunya, tant en l'organització social i les relacions senyorials, com en les perspectives d'expansió territorial. Per dir-ho d'una altra manera, en aquell moment ja es veu clar per què Castella és com és i a Catalunya som com som... històricament parlant.