“Som un país que no sap on va”

Se'm va ocórrer fer un retrat sociopolític d'aquesta Barcelona d'ara encaterinada amb el tema catalanista, i ho volia fer partint d'una cosa no massa real que permetés tibar la farsa d'una manera més entretinguda, situant una gran troballa al centre de la novel·la, i amb aquesta excusa mobilitzar una sèrie d'arguments i personatges.

És el gran símbol de la Catalunya tradicional, una construcció encara indefinida, borrosa, com crec que és el país que no se sap cap a on anirà. La novel·la planteja una transició entre realitat i fantasia. Hi apareixen personatges i fets reals, però la novel·la és de ficció, no se sap si el país és de realitat o no. Volia escriure una novel·la que begués de dues fonts: una part fantasiosa i una part molt realista de crònica social.

Aquests personatges són creació meva, però les seves opinions responen a coses que hem sentit dir moltes vegades i que formen el tòpic del món periodísticomediàtic català i catalanista. Qualsevol que llegeixi diaris i estigui al dia del que s'opina sobre Catalunya hi podrà trobar un referent. Són personatges inventats però que responen a pulsions reals.

Ho fan els països molt formats, no ho tracto a la novel·la per riure-me'n, ho trobo commovedor. Està molt bé, però hauria d'anar acompanyat d'una sèrie d'accions. Som un país que no sap on va, a mig fer, i conformar-nos només amb la retòrica és una mica preocupant. La novel·la no és contra això, sinó per reflexionar sobre si és suficient o no perquè acabem caient en un bizantinisme absurd.

Hi ha frases en tots els sentits, perquè això és el país, una sèrie de discursos que s'amalgamen i ben bé no saps què passa. Volia fer una novel·la que fos una polifonia de discursos, i ho volia fer amb aquest to sentenciós, com en les comèdies de Wilde, on els personatges tendeixen a aquest tipus d'aforismes una mica brillants i una mica frapants que tenen molta sonoritat. No és una novel·la contra res, vol expressar la Barcelona postmoderna, com ens veiem en aquest país, i jo ho faig en to de farsa perquè crec que és el més entretingut i picant per posar en relleu aquest desconcert. El personatge principal, Andreu Andrada, és un tio desorientat que expressa una desorientació més general.

Sí, i ho va deixar perdre, tenia una bona dona, una bona posició social, participava de certes coses que a ell l'interessaven, però es va deixant portar pel més fàcil i no va ser prou madur. Viatge al centre de la Terra també és una novel·la sobre l'accés a la maduresa. Volia tractar-ho en clau irònica, paròdica i que resultés ambigu. Es tracta de la redempció extravagant d'un personatge absurd, però alhora el lector ha de trobar certa calidesa en les seves debilitats.

Menys de l'addició a certes substàncies estrafolàries, sí que hi ha alguna cosa, un cert esperit sorneguer, desassossec de fons, mirar el món i no acabar d'entendre'l mai, trobar bellesa en aquelles coses més ínfimes i banals, fàcil de commoure i una mica nihilista. M'agrada aquest tipus de dandisme, un cert homenatge a Baudelaire, al personatge del dandi acanallat. Vaig voler fer un joc de paraules amb el seu nom, Andreu, per dandi que ve d'Andy (d'Andrew). Quan construeixes personatges sempre hi poses coses de tu perquè no tens altre material que la teva subjectivitat, els teus somnis i fantasies.

Sóc més pessimista perquè se suposa que aquesta gent amb qui jo em relacionava i que vaig posar en aquest llibre m'ha girat l'esquena. Es pot dir que he fet un sarcasme cruel, però no ho he fet amb ànim de denigrar, sinó per demanar que aquestes coses es revitalitzin i poder desfer-nos d'una certa acritud i mala fe.