“El català té una plasticitat infinita”

La idea surt d'un gran precedent de la literatura francesa, els Exercicis d'estil de Raymond Queneau. Fa molts anys que em fascina. Tots els camins de l'enigmística, com diu en Màrius Serra, o de la literatura potencial són coses que m'interessen. Un dia, d'una manera sobtada i no premeditada, vaig decidir que havia d'intentar de fer una cosa equivalent en català.

Em va semblar que, a part dels exercicis que són una mica acadèmics, com sense la lletra a o només amb la vocal a, es podien explorar vies noves. De les 123 maneres que he tractat, n'hi ha que vénen de Queneau directament. N'hi ha que vénen d'altres autors que han intentat de manera fragmentària fer algunes coses. Existeix una tradició de pastitx literari molt en filigrana. També hi ha coses que he anat inventant una mica sobre la marxa, a mesura que m'adonava que hi havia petits racons que no havien estat explorats. No m'he posat cap obstacle pel que fa a l'exploració.

N'hi ha uns quants amb els quals he rigut molt, com el políticament correcte, i he de dir que és la primera vegada que em feia riure a mi mateix escrivint. N'hi ha que han estat complicats i molt difícils de fer, però en els dos casos és molt plaent.

Sempre m'he deixat guiar per consideracions interiors meves, i no per consideracions exteriors, de mercat o d'estratègies. Durant bastants anys faig llibres molt foscos, probablement en continuaré fent. Ara, aquí devia sentir una necessitat imperiosa d'anar cap a una altra cosa. Abans d'ironia hi ha autoironia. Aquesta necessitat d'exploració de la llengua m'ha permès també d'explorar una vessant de mi mateix que havia apartat una mica, que era la vessant irònica, satírica, humorística. Ha estat un llibre excepcionalment ple de fer, m'ho he passat molt bé i que em sembla que aquest passar bé s'encomana. En llibres precedents havia aconseguit encomanar emocions fortes, malenconia. Aquí em sembla que he aconseguit encomanar alegria i joia.

Per mi és una declaració d'amor a la llengua catalana, entre moltes d'altres que s'han fet. Aquesta, en particular, em sembla interessant perquè és una transformació, una deformació, però també una renaixença constant de la llengua. És una manera d'intentar mostrar que el català, com totes les llengües del món probablement, però el català és la llengua que m'ocupa i em preocupa, té una plasticitat infinita. Es pot dir tot de totes les maneres. Després hi ha una cosa més literària, de posar el dit sobre l'absurditat de la vida i de la literatura.

Jo diria que sí. I sense voler fer polèmiques, hi ha una mena d'imposició estandarditzant de la llengua que em preocupa bastant, perquè aquesta estandardització, que en cert grau és necessària, representa també un cert empobriment. Hi ha una part del vocabulari que sembla que si no es diu tal com es diu a TV3, per exemple –i estic molt agraït a TV3 que existeixi–, és com si fos una cosa provinciana, carrinclona, antiquada. Probablement és així amb tots els models periodístics. Però quan tens un model periodístic que correspon a una llengua d'un estat, és una cosa, i quan correspon a una llengua que no té estat, n'és una altra. La fragilitat intrínseca del català pel fet de no tenir un estat hauria de portar-nos a tenir més cura de diversificar la llengua.

Em passa una cosa molt curiosa. Més m'endinso dins del català estàndard i més entenc l'espanyol, per un sistema mecànic. Jo tinc un coneixement de l'espanyol passiu, el parlo així, així, amb moltes faltes. Però més llegeixo la premsa en català, més puc llegir també La Vanguardia o El Periódico.

Com a ciutadà que intenta viure una mica en català, i com a escriptor de llengua catalana, em sento molt isolat. La situació del català a Perpinyà i a tota la Catalunya Nord és catastròfica. L'ús social baixa rotundament, pràcticament ja no hi ha transmissió familiar. Per tant, es pot dir que la llengua s'està morint, i això és clarament culpa de les diverses polítiques dutes a terme pels diversos règims francesos. Però no és tan simple, perquè hi ha des de fa uns anys una mena de desig de llengua a la Catalunya Nord. La gent és molt favorable al català, molt més que abans. Però no fa l'esforç personal de posar-s'hi.