“Investiguem a l’única zona de l’Imperi Romà d’on extreien maragdes”

Fa uns anys vam treballar amb un grup d’arqueòlegs de l’Estat espanyol al jaciment de Berenike, que és un port grecoromà a la costa del mar Roig, proper al Mons Smaragdus. Allà hi havia un equip de la Universitat de Delaware i un altre de la de Varsòvia. Tots dos grups també havien fet excavacions al Mons Smaragdus, i va sortir l’oportunitat de treballar amb ells en aquesta zona. El projecte va ser elaborat el 2016 a la Universitat Autònoma, i el 2018, quan vam tenir finançament i permisos, vam fer la primera campanya a Sikait i la segona, el gener d’aquest any, a Berenike, perquè no teníem els permisos per tornar a Sikait, cosa que farem l’any vinent.

Treballem tots al mateix grup d’investigació. Tenim el suport del Ministeri d’Antiguitats egipci i amb el finançament de la Fundació Palarq.

La zona on investiguem és l’única on s’obtenien maragdes de tot l’Imperi Romà, i d’aquí ve el nom del Mons Smaragdus. A Àustria hi ha unes altres mines de beril d’on s’han extret maragdes, que són la varietat verda d’aquest mineral, però no és clar que es treballessin en l’època romana. Al Mons Smaragdus, hi ha diferents assentaments que havien estat dedicats a l’explotació de maragdes, i de tots ells el més important és Sikait. És a uns 50 quilòmetres del mar Roig, té uns 500 metres de llarg i es conserven entre 150 i 200 estructures, des del nivell del uadi [llera d’un riu que a les zones desèrtiques només porta aigua en les escasses èpoques plujoses] fins a la part de dalt de la muntanya. Va ser ocupat a l’època imperial romana, des del segle I fins al VI dC. El més remarcable és que la conservació de les estructures és espectacular. Hi ha edificis amb murs de 4 i 5 metres d’alçada; per tant, es pot entrar a les cases, que pràcticament es conserven com estaven en aquella època.

És una zona aïllada, i això fa que no hi hagi hagut saquejos. Visitants que hi van anar als segles XVIII i XIX expliquen que hi estaven uns dies però que havien de marxar perquè no tenien aigua. A la zona hi ha alguna comunitat beduïna, però la ciutat més propera és Marsa Alam, a dues hores i mitja en cotxe.

Hi havia pedreres molt bones que explotaven els romans, i també s’hi extreia or, pedres semiprecioses, plom i coure, a més de les maragdes del Mons Smaragdus, que es portaven en caravanes de camells fins al Nil, i d’allà cap al port d’Alexandria, d’on sortien rumb a Roma.

Això forma part una mica de la llegenda. Sabem que Cleòpatra era una gran amant de les maragdes, però no tenim cap evidència arqueològica que vinculi aquests jaciments amb el període de la dinastia ptolemaica. Però si la darrera reina d’aquesta dinastia tenia maragdes, havien de venir d’aquí per força.

Hi ha dubtes sobre si feia servir això o un cristall de quars verd. En tot cas, a la maragda, a part de ser un producte ornamental de luxe, també se li atribuïen funcions curatives per a la fatiga ocular, per al verí de serp o per a l’epilèpsia.

Una de les principals hipòtesis és que les mines del Mons Smaragdus tenien un caràcter privat. Excavant dins una de les edificacions que pensàvem que era una casa, hi hem trobat la boca d’entrada a una mina amb un pou vertical d’accés a les vetes de beril. L’edifici es va construir per protegir la veta, i per tant és una bona evidència que es tractava d’una concessió privada que l’imperi donava a famílies o persones perquè ho explotessin a canvi de pagar un impost. D’altra banda, l’excavació en una altra de les edificacions, que fins ara pensavem que tenia funció administrativa, ha permès demostrar que era un temple, el tercer de Sikait, la qual cosa ens indica que la religió era molt important en el dia a dia de la població. En la campanya de 2020 tenim previst explorar l’interior d’algun dels pous i fer excavacions en un dels antics abocadors del jaciment, on hi podríem trobar, per exemple, trossos de ceràmica que aprofitaven per fer-hi anotacions. Això ens pot donar informació sobre la vida econòmica i social de Sikait.