“A les festes dels pobles on posaven els CD ara hi ha músics en viu”

És la que està a peu de carrer i que surt en qualsevol festa. És viva i amb molta espontaneïtat, tot i que també tenim i trobem pautes escrites.

Es mira de recuperar tot allò que ha existit i en molts casos es reescriu, però també podem fer creació nova. Tot conviu perfectament. Els instruments han canviat i alguns tenen més possibilitats. El mateix músic avui té més referents que abans i amb aquestes influències ho pot expressar diferent. Abans els vells músics escoltaven alguna cançó a la ràdio i la tocaven a la seva manera. Avui els músics s’inventen una cançó comercial lligant-la amb allò tradicional.

Sobretot a partir de la feina de l’Artur Blasco per recuperar l’acordió diatònic, que és l’instrument en l’imaginari col·lectiu del Pirineu. A través d’una generació de joves es va aconseguir no perdre l’instrument recuperant la memòria musical dels padrins. Avui, dels 300 alumnes que tenim a l’escola, la meitat toquen l’acordió.

Abans tothom havia sentit a casa que el padrí havia ballat quan venia l’acordionista. S’ha recuperat amb molt d’orgull i tenim grans concertistes i assegurades com a mínim dues generacions. Tots els qui s’han nodrit d’aquesta informació musical a través dels padrins han mantingut el lligam. Encara que s’hagin dedicat al jazz tots aquests joves tenen molt coneixement i participen en grups de música tradicional.

No soc acordionista, però digues-li això a un violinista o un pianista. Tots els instruments són complicats. L’acordió, com li passa a l’harmònica, té la característica que bufant sona una nota i aspirant n’és una altra. El fa diferent i li dona una expressió que no té l’acordió cromàtic, ja que sempre sona igual. Tocar bé un instrument vol dir dedicar-hi moltes hores.

La nostra finalitat no és crear professionals, no som un conservatori, ni una escola superior. Per a nosaltres els instruments són per passar-ho bé, aprendre i estimular a tocar en grup. Cada trimestre fan assajos col·lectius per veure altres companys, que s’emmirallin perquè és molt més divertit.

Físicament les aules són a Arsèguel, però tenim una vintena de professors de diferents instruments que es desplacen a petits pobles del Pirineu. Arribem al Berguedà, a tota la Cerdanya, l’Urgell, als Pallars Sobirà i Jussà i també tenim un conveni amb el Principat d’Andorra. Tots els alumnes, visquin a Meranges o Montferrer, poden tenir el mateix professor i fan trobades per tocar junts. Amb la quantitat d’activitats que té ara la canalla els caps de setmana es fa complicat però busquem altres fórmules.

Sí, de fet van ser els nostres orígens ara fa 18 anys. S’hi inscriuen joves vinguts dels Països Catalans i de fa uns anys ens visita un grup de Gascunya. Són obertes a qualsevol jove d’entre 7 i 18 anys i tot tipus d’instrument. Fan una estada d’una setmana i es treballa per seccions la suite que en acabar el dia s’ha de posar en comú, com si fossin en una orquestra. Cada any escollim la temàtica de la suite, que té a veure amb les activitats de lleure que es fan.

Mirem d’anar combinant temes socials i sobre una cultura en concret. L’any passat va girar sobre la cultura occitana i aquest cop treballem la música sota el títol Cruïlles i camins per parlar sobre els fluxos migratoris. Creiem que serà molt enriquidor.

Hi som convidats cada any i els nostres alumnes i professors hi toquen. És impossible aïllar-se del que passa al poble l’últim diumenge de juliol. És un concert molt màgic i, als joves, els ajuda a estimular la seva inquietud artística.

Al Pirineu tenim un problema de despoblament i hem de mirar de fer-hi activitats per poder viure-hi millor. La proporció de músics al Pirineu és molt gran i ho veus treballant en pobles de 20 habitants on veus la quantitat d’alumnes que hi tenim. La música és molt viva i és una de les grans aficions dels qui viuen aquí dalt. A les festes dels pobles on es posaven els CD per ballar ara hi ha músics en viu. I, encara que no soni igual, l’èxit és que hi siguin.