‘Sei solo’: el soliloqui ‘bachià’

La programació del violinista alemany Christian Tetzlaff amb la integral de les Sonates i partites per a violí sol BWV 1001-1006, batejades al seu moment per Bach com a Sei solo, ha de considerar-se un encert de la direcció artística de les Nits de Clàssica . En primer lloc, per possibilitar escoltar l’esmentada integral, realitat molt infreqüent i, en segon, per fer-ho amb un intèrpret que defuig l’historicisme més habitual de trobar a les sales de concert. Amb un instrument modern construït pel lutier Peter Greiner, Tetzlaff va extreure un so poderós i brillant que, a més, anava acompanyat d’una tècnica prodigiosa. Tanmateix, però, el seu perfil musical sembla més apropiat per a repertoris de la música dels segles XIX i XX, amb prodigioses versions dels concerts per a violí de Bartók, que no per a aquests pentagrames bachians.

El Bach de Tetzlaff és un Bach analític, però ofert de manera honesta per part d’un gran músic que, des del seu posicionament estètic, ens fa arribar suculents reflexions a partir d’una concepció de la integral entesa des de la forma com Bach va batejar l’obra: Sei solo. Per a un alemany això significa “sis obres a solo”, però també sabem que en italià significa “estàs sol”. D’aquí el caràcter d’introspecció i de soliloqui com Tetzlaff es va aproximar a les gairebé dues hores i mitja que va durar la sessió. Certament, un es preguntava abans del concert si després de tocar (i escoltar!) la Ciaccona, que clou la Partita núm. 2, es pot escoltar res més. Dimarts, vam saber que no. I en això consisteix un festival: a produir relat i donar respostes. Pocs festivals ho fan. Les Nits ho fan.